Caminar per anar a l’escola? Quina ocurrència!

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 03/05/2016

Papa, ens portes en cotxe a l’escola?…I si plou? I si fa vent? I si ens agafa algú? I si…? Diria que allò irrellevant tan sols fa uns anys, ara s’ha convertit per a moltes famílies en un autèntic malson digne de psicòleg. ¿Realment en una societat tan culta i madura com la nostra el desplaçament a l’escola ha de comportar aquest neguit?

Per no perdre el nord ni la pau familiar vaig pensar com podia donar una resposta adequada sobre aquest tema. Vaig començar a fer gargots en un tros de paper mentre ells, anaven rient desconcertats. Pensava que si començava explicant els meus trajectes infantils em farien ser més vell i no en tenia ganes. Tanmateix si els hi parlava de l’estada al Txad em dirien que ja tornava amb les històries del Tercer Món (econòmic). Les opcions s’anaven reduint i l’escola estava a punt d’arrencar. Encara no feia molt de fred, 15graus un 23 d’agost a Co. Cobh (Irlanda).

 «Doncs vinga, a caminar». Per ser sincer val a dir que van rondinar uns quants dies. De fet sovint arribaven mullats a casa, semblava que vinguessin d’una atracció d’aigua. Rèiem i ens estranyàvem alhora que aquesta situació fos una novetat. Davant d’alguna mostra de revolta, vam recórrer a Google per calcular la distància exacta entre la nostra casa i l’institut: 1.900 metres (a Catalunya són 1.100 metres). Temps d’anada vint minuts, sense encantar-se consultant al mòbil. Per tant, resultava un desplaçament assumible i sostenible.

 A Catalunya també ens trobàvem amb la mateixa situació, però en aquest cas aprofitaven els nostres trajectes en cotxe, quan coincidien, per apropar-se a l’institut o el desplaçament d’algun veí que els recollia pel camí. Tot sigui dit, trobaven estrany que els féssim anar caminant. Però… i si sortim de l’àmbit personal?

 Els desplaçaments fins a l’escola porten cua en molts països. Parlem de milions i milions de trajectes d’anada i tornada diaris, que malgrat els esforços i despeses invertides per les administracions encara no hem sigut capaços de fer-los sostenibles. Al marge de l’estrès i “mal humor” que suposen aquests primers minuts del dia per a moltes famílies.

 Aquesta senzilla acció d’anar a l’escola ens posa davant de dues realitats antagòniques que poden esdevenir una metàfora perversa del veritable camí que com a societat estem agafant. Per un costat, mal convivim amb el caos circulatori que provoquen les entrades i sortides a l’escola en els països benestants. Mentre que, en sentit contrari, veiem com milions d’infants han de fer front, diàriament, a una multitud d’adversitats i perills per poder-hi accedir. Dues realitats que ens demostren, un cop més, la fragilitat del sistema.

 Sembla ser que aquesta experiència exposada, bé, la dels nostres fills, tampoc és una tendència al país que ara ens acull. Stella O’Malley autora del llibre Cotton Wool Kids, What is making Irish parents Paranoid?1 ens parla que aquest fenomen també es viu a Irlanda i al Regne Unit. En aquest primer país, un 40% dels nens viu a mig quilòmetre de l’escola i un 70%  una mica menys de dos quilòmetres. Doncs bé, el 60% dels nens de 9 anys van a l’escola en cotxe.

L’autora també ens explica l’escàndol nacional que va suposar que dos pares londinencs permetessin que els seus fills de 5 i 8 anys anessin en bici a l’escola. El centre en qüestió estava a poc més d’un quilòmetre en un barri força tranquil. No obstant això, el matrimoni va patir un munt d’atacs verbals i virtuals per la seva gosadia i el director de l’escola va amenaçar en denunciar-los als serveis socials per negligència.

Un altre cas cèlebre va ser el de Lenore Skenazy quan el 2008 va escriure un article explicant que havia permès que el seu fill de 9 anys agafés el metro a Nova York. Els mitjans de comunicació la van sobrenomenar “la pitjor mare del món“. Convençuda que no havia fet res malament va muntar el web Free Range Kids convertint-se en una activista pel dret a què els nens puguin créixer sense una constant sobreprotecció.

Una cerca ràpida per Internet ens apropa a casos més surrealistes. Als Estats Units hi ha una autèntica paranoia amb què els nens vagin sols pel carrer. Un degoteig de denúncies apareixen constantment en els mitjans de comunicació del país. Alguns exemples són la d’una família de Maryland que va ser investigada per permetre que els seus fills de 6 i 10 anys caminessin sols tornant del parc2, o la crònica d’una mare de Carolina del Sud arrestada per deixar la seva filla de 9 anys jugant al parc.

Fa temps que algunes ciutats3 han intentat donar resposta a aquesta problemàtica, en sentit contrari a les denúncies exposades engegant campanyes de conscienciació i actuacions molt interessants, com ara el projecte Camins verds a l’escola amb infinitat de materials, propostes i orientacions per treballar a nivell familiar, escolar i d’ajuntament.

També es pot trobar el magistral i compromès documental Els camins més perillosos per anar a l’escola. Una sèrie de deu capítols que pretén mostrar les peripècies que fan els nens, dia a dia, per arribar a classe. Nens que viuen en els llocs més remots i extrems del planeta. O bé visualitzar la pel·lícula de denúncia d’en Pascal Plisson Camí a l’escola. Lluitant pel mateix somni que s’endinsa en la història real de quatre infants que viuen en quatre punts molt distants de la Terra, però comparteixen les mateixes ganes d’aprendre. Dues produccions que esdevenen tot un luxe en temps on massa sovint la mesura passa per l’èxit dels realities shows i els índex d’audiència.  Val a dir que com tota bona causa, també tenim el Dia internacional per anar caminant a l’escola4. Esdeveniment iniciat el 1997 amb grans i lloables proclames col·lectives però amb poc compromís individual, vistos els resultats.

Quatre exemples que semblen formar part d’una altra galàxia si els comparem amb les notícies abans exposades i amb la manera que les famílies tenim d’afrontar aquest despropòsit en un món ple de comoditats, on allò estrany ha esdevingut normal encara que sigui font de conflicte.

I des de l’escola què hi podem fer?

Si creiem que hem d’anar més enllà de l’aula, l’escola hi té molt a dir. Caminar per anar a l’escola esdevé un contingut amable, per tant, molt assumible pels centres que vulguin treballar-ho. Dissenyar i visualitzar una proposta de mobilitat atractiva i fer que perduri en el temps pot resultar força gratificant i molt engrescador per a les famílies. És clar que com a professors també ens tocarà “donar exemple”. Només així aconseguirem esdevenir una influència positiva envers els canvis desitjats. Canvis que com tots sabem, no arriben d’un dia per altre. ¿Som capaços de projectar una acció sostinguda durant tres anys sobre un contingut transversal? Podem recollir les evidències i analitzar-ne els resultats un cop passat aquest temps? Dues senzilles preguntes que envolten qualsevol nou plantejament.

En aquest cas la iniciativa d’articular una proposta sobre els camins verds per anar a l’escola pot partir de la col·laboració dels diferents actors implicats: alumnat, equip directiu, professorat, AMPA, entitat o Ajuntament. A causa de l’abundant informació sobre aquest tema només s’han volgut esbossar quatre idees a tenir en compte. Molts centres ja ho porten a terme, però cal seguir sumant. Sempre cal seguir sumant.

Com comencem a caminar?

. Facilitant, condicionant i custodiant una zona d’aparcament dins del centre que engresqui l’alumnat a desplaçar-se en bicicleta o patinet5.
. Dissenyant “la nostra campanya” i els diferents elements identificatius: cartells, enganxines, díptics, etc.
. Utilitzant les diferents estratègies de visualització d’un projecte: revista centre, plafons, mitjans de comunicació local, xarxes socials, entrevistes, falques a la ràdio i TV locals, etc.
. Col·laborant amb l’administració local pel que fa a l’estudi, senyalització i difusió de les vies verdes d’accés al centre projectades, així com altres mesures facilitadores.
. Redactant una normativa específica del projecte i incloent els punts necessaris dins dels diferents documents de centre (PEC, NFOC).
. Presentant el projecte a les famílies i esperonant el seu ús.
. Seqüenciant el projecte a nivell interdisciplinari, per cursos, classes o esmicolant el contingut per àrees.
. Plantejant problemes competencials o bé realitzant un estudi i seguiment dels desplaçaments mitjançant les famoses graelles que tenim penjades a classe.

El “com anar a l’escola” hauria de ser un motiu de profunda i seriosa reflexió dins l’àmbit familiar. Creure que amb tanta feina que tenim aquest és un tema secundari, és un greu error. No per la durada del trajecte motiu de discussió, sinó pel missatge que estem donant a entendre amb la nostra decisió. Probablement aquest debat ens portarà a repassar algunes rutines. A quina hora anem a dormir? A quina hora ens llevem? Amb quin humor? Què i com esmorzem? Etcètera. El dia és molt llarg, val la pena començar-lo corrents d’aquesta manera?

Aprofitar les fortaleses d’aquest senzill gest estic segur que serà de gran ajuda per als nostres fills i filles  que els permetran:

. Potenciar la seva autonomia
. Fer-se responsables de l’organització i domini del seu temps
. Poder veure com es fa de dia de manera pausada
. Parlar amb els companys que es van trobant pel camí
. Sentir el fred, la calor o bé la pluja a la cara

Hauríem d’intentar evitar privar els nostres fills de les vivències que la nostra generació va poder gaudir, i sobretot si són positives. Estic convençut que aquests aprenentatges són tan valuosos com els que farem asseguts a la cadira de l’aula. En cas contrari diria als escèptics que ho provin i després en parlem. Si més no, tindrem més marge per substituir el porta a porta, pel et porto fins a la meitat del camí


1 Nens de cotó, què està convertint en paranoics als pares irlandesos?
3 Certament no són moltes les ciutats sensibles al tema, però diu molt de les administracions i representants que hi aposten.
4 El 9 d’octubre es celebra el ‘Dia Internacional d’anar a l’escola caminant’. Partnership for a Walkable America
5 En tenim molts exemples a Catalunya com ara: Pàrquing bicicletes Institut Brugulat i Institut Pere Alsius (Banyoles). Fem vida sana venim a l’escola en patinet ESC Pompeu Fabra (Barcelona), etc.

Cobh

 

Et pot interessar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca