Cisco Farràs

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 11/02/2016

Dubto que vegis aquest post. No crec que estiguis per aquestes històries. No per ignorància de les eines 2.0, sinó perquè diria que no tens molt de temps. Sempre t’imagino immers en la teva biblioteca ambulant que vas passejant amunt i avall pels carrers de Salàs fins donar forma a alguna de les teves sorprenents idees. Idees que de tant en tant deixes veure en les exposicions que projectes. O bé, pel forat del pany d’alguna de les botigues d’època que ha convertit Salàs del Pallars en un lloc únic a Catalunya.

Malgrat el pas dels anys, no em costa gens imaginar-te entrant a l’institut a primera hora del matí amb un munt de fulls malgirbats sota el braç per dur-los a ciclostilar i fer les pertinents còpies abans d’entrar a classe. Apunts que han esdevingut autèntiques joies, i que són de les poques coses que encara conservo del meu pas per l’escola. Uns apunts de la història coneguda i de la història per conèixer. Sovint ens deies. “Recordeu que la història sempre l’han escrit els que manen. Que no vol dir res més que això”.

Apunts plens de detalls que no es trobaven en cap altre llibre. Mentre la resta del professorat dictava i venerava tot allò que sortia en els llibres de text de les editorials, tu ja et feies el teu propi llibre del mestre. Sense voler entendre de teories pedagògiques ni didàctiques profundes, pura emoció i passió. Estem parlant dels anys 80!

Apunts d’una qualitat envejable, amb mil referències i visions. Amb notes a peu de pàgina, articles de diari actuals i antics, pàgines i pàgines de bibliografia, discografia i filmografia. Una meravella difícil de descriure avui que ho tenim tot a l’abast d’un click. Una obra d’art que et copiaven els companys, sense citar-te.

Apunts que ens ajudaven a tenir la visió més aproximada que es podia tenir per arribar a entendre els camins de la història. Diria que per tu era una autèntica obsessió descobrir el perquè dels fets. Repeties constantment: “Sempre us heu de preguntar el perquè”. Uns apunts que vessaven humanisme. Humanisme que sovint no trobaves en la història que ens explicaves.

De llavors ençà he vist molts models pedagògics, professors de tots colors i fins i tot m’he dedicat a això de donar classes. Ara, en diem acompanyar els nens a fer-se preguntes. Tot i que tu ja ho feies molt de temps abans.

En tot aquest camí pel món de les aules, tard o d’hora apareix el teu retrat palplantat davant la pissarra amb el guix a la mà i els pantalons plens del polsim del guix que constantment entrava i sortia de la teva butxaca marejat de tanta història. Realment aquells pantalons de pana en van veure moltes de pel·lícules. Recordo una trapelleria, que ara seria motiu d’expulsió. No et sabria dir el nom de l’artista a qui se li va ocórrer trencar el cap d’un llumí i enfonsar-lo dins d’un tall de guix, per tal que quan comencessis a escriure a la pissarra s’encengués. Tot va anar tal i com estava previst, tret del resultat final. Com sempre, les classes eren pura passió, diria que fins i tot alienes al qui tenies al davant. A vegades dubtava que ens veiessis. Escrivies i explicaves el paper dels estats tap, les infidelitats d’alcova de reis i prínceps, el paper de la classe mitjana, etcètera, amb una clara preocupació perquè entenguéssim la importància de “revelar-se per no ser carn de canó”.

Però, tornem a l’anècdota. Enmig dels gargots que anaves dibuixant a la pissarra, de sobte es va encendre el famós llumí. Tots ens vam posar a riure. I tu, a la teva, continuant amb l’explicació. Llavors et vas posar el guix a la butxaca i va començar a sortir fum. Tots vam esclatar a riure un altre cop. Vas parar la classe i ens vas preguntar: “Que tinc la bragueta baixada?”. Com si res hagués passat, vas fer el gest de pujar la cremallera dels pantalons i vas seguir amb l’explicació. La classe va emmudir.

Crec que va ser llavors quan vaig descobrir el privilegi que suposava fer una cosa que t’agrada. No recordo moltes coses de la història que ens vas explicar. Sí la manera de fer-ho, que he intentat que acompanyés sempre la meva professió. D’aquest tarannà en va sortir la idea del primer projecte que vaig fer “Mou-te al ritme de l’escola”. Un projecte sobre el cos i el moviment que no interessava a ningú del món del saber clàssic, però que ha estat la clau per poder entendre el que ens explicaves sense voler.

Tot això fa trenta anys! Doncs bé, l’altre dia vaig visitar un cementiri. El cementiri del lloc on he anat a viure durant un any, Cobh (Irlanda). No caldrà que et situï molt, estic convençut que en saps més tu la història que jo. A part d’altres celebritats de la zona vaig veure i conèixer la història d’un vaixell. Un vaixell que no en recordava res més que el seu nom. Nom que  vaig sentir a les teves classes per primer cop. Un sol nom que va canviar la història del segle XX,  El Lusitània.

El món dels premis està ple de justícies i d’injustícies, d’interessos reals i ficticis. En el teu cas n’has rebut i en rebràs encara més de premis. Tots ells merescuts. Tots ells des del silenci, feina, professionalitat i modèstia que et caracteritza.

Ens vas explicar tota la història. Ara ens toca a nosaltres explicar la teva.

notes:

1 En cursiva les frases que anotava al costat dels apunts.

Et pot interessar:

. Programa 300 TV3. La gent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca