Els concerts de la vergonya: algunes dades (II)

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 21/04/2016

Algunes dades que acompanyen la literatura de l’article Els concerts de la vergonya podrien ser: 

Catalunya Pública    Concertada   Privada
 Total de l’alumnat d’educació obligatòria (EI, Ed. Prim, Ed. Sec, E.E) (2014-2015)

714.316 (63%)

4.745.019 – 68%

374.525 (28%)

2.000.000 – 24%

10%

(7%)

 Total de l’alumnat d’educació postobligatòria (Batxillerat) (2014-2015) 58.479 29.349
 Total de l’alumnat d’educació postobligatòria (CFGM-CFGS) (2014-2015)  81.692 32.850
 % d’alumnat estranger sobre el total  12,4% (Catalunya ocupa el 3 lloc de les C.C.A.A.)

8,5%

 Distribució de l’alumnat estranger per titularitat / finançament del centre

81,9 %

82,2%

12,3 %

13,1 %

 5,8 %

4,7 %

 % d’alumnat amb NEE. Aquesta dada senzillament no la comparteixo. Ho preguntaré als experts.  2,2%  2,2 %
 Nombre de Centres educatius (EI, E.Prim, E.Sec, E.E)(2014-2015)  3.265

19.093

1356

9.069

 Nombre de Professors del sistema (2014-2015)  71.205  27.332  9.144
 Finançament per alumne (2000-2013)  Augment 25 %
 Despeses “amagades”. Cost sobre les famílies.Extraescolars: Anglès, música, esports (per modalitats),…    Mitjana de 505 €/nen

19,1 % superior al 2007

 Despesa per alumne 6.940 €   3.600 € No es comptabilitzen les quotes mensuals “voluntàries”
 Alumnat que ha suspès UN curs de primària o secundària 20.60 %

122.893 al. – 32,89 %

(12,39% OCDE)

No s’han trobat dades
 Alumnat que ha suspès DOS o més cursos de primària o secundària 10 %

3,5 %

(1,3% OCDE)

 Cost per alumne repetidor i any 20.000 €
 Total del cost dels alumnes repetidors (2012-2013)  2.457.860.000 €
 Polítiques d’ajut a la promoció de la igualtat de gènere (2015) 7.000.000 milions d’euros

Font: OCDE-PISA 2012, Datos y cifras. Ministerio de educación, cultura y deporte. I Estadística del Departament d’ensenyament Generalitat de Catalunya. Curs 2014-2015

. En negreta les dades de Catalunya, en vermell les dades del conjunt de l’estat Espanyol, Catalunya inclosa. Entre parèntesi mitjana OCDE.

Tant si agafem cadascun dels indicadors per separat, o bé els creuem entre ells, es podran formular un bon grapat de preguntes que ara no arribarem a respondre, però sí captar l’atenció en alguns punts.

D’entrada, ha estat impossible localitzar tota la informació de manera clara, comparada i ordenada. Els estudis consultats no diferencien en totes les seves variables els centres privats dels concertats, els agrupen sota una mateixa etiqueta. Ja s’ha advertit que fondre les variables és la millor manera de no focalitzar el problema i encara menys la solució. Les dades en són una constatació més.

Seria interessant arribar a acarar les dades de despesa del Departament d’ensenyament amb altres departaments directament relacionats amb l’educació, com ara el de Benestar social i família, i així disposar d’un zoom més aproximat de l’abast de la situació.

És fonamental aprofundir en les despeses que cada família té al marge de l’escola, com a complement d’aquesta (despeses amagades). El desequilibri existent es podria entendre tan sols mirant aquest apartat. Com a curiositat només cal indagar en les modalitats esportives que fa cada col·lectiu.

A España, un 32% dels alumnes s’inscriuen en centres privats o concertats, quasi el doble que a l’OCDE. A Finlàndia, país en boca de tots, més del 94% de l’alumnat va a centres de titularitat pública.

Amb els nostres amics del País Basc, Madrid i Navarra, tenim el plaer de compartir el podi amb més alumnat matriculat a la privada-concertada. No sé si es podrien comparar les tendències en funció dels partits que hi governen.

Segons l’OCDE, Espanya és el país amb més repetidors. Un de cada quatre estudiants ha repetit curs. Els repetidors representen quasi el 8% de la despesa total anual en educació. Si fem cas als informes1 a Espanya el 20,60% dels alumnes fins a 15 anys ha repetit un curs. Això representa uns 20.000€ per alumne/any. Si el total d’alumnat que repeteix és de 127.893/any suposa un cost addicional per l’estat de 2.457.860.000 m€., una barbaritat. En aquest punt, també seria interessant esbrinar el percentatge d’alumnat que repeteix segons la xarxa a la qual van.

Si es comparen les notes de l’alumnat sense tenir en compte el nivell socioeconòmic, els centres concertats i privats mostren uns resultats millors que els dels públics. En el conjunt dels països de l’OCDE, els alumnes fins a 15 anys de centres públics obtenen una puntuació mitjana de 489 punts. El que suposa 28 punts menys que els estudiants dels centres privats-concertats (517 punts). Si es té present aquesta diferenciació a Catalunya és de 80 punts. La mitjana d’Espanya és de 72 punts. Aquesta puntuació equival gairebé a un any d’escolarització.

La desigualtat en la inversió es veu agreujada per un altre factor. Per als bons resultats educatius és tant o més important l’entorn cultural i econòmic familiar com l’escola.

A partir de l’informe PISA, es pot demostrar que els centres públics amb un entorn socioeconòmic favorable arriben a obtenir millors resultats educatius (índex 521) que els privats situats en entorns desfavorables (464). Si es canvia l’equació, pot mesurar-se amb exactitud l’abisme de la desigualtat. La privada amb un bon entorn arriba a l’índex 543, davant del 436 de la pública amb un entorn negatiu.

La professió dels pares determina el rendiment dels nens. El 25% no té estudis superiors. Quins centres acullen aquest alumnat? Si ens fitxem en la seva procedència també tenim els mateixos desequilibris. Quin perfil d’alumnes van a les escoles privades-concertades? Com es donen o bloquegen les places de NEE en aquests centres? Imaginem un supòsit on X places fossin ocupades per nens i nenes d’entorns socials molt diferents. Quina seria la reacció de companys d’aula i famílies? Seria possible establir ambients de confivència i cordialitat sense fer aflorar prejudicis de classe?

Més preguntes. Quina hauria de ser la mitjana d’alumnes perquè un centre sigui sostenible? De què depèn? Per què els centres privats-concertats poden adsorbir tants alumnes? Per capacitat de les infraestructures o per homogeneïtzació de l’alumnat? Amb una suposada absorció de la xarxa privada-concertada, quin percentatge es voldria passar definitivament a la privada? Tornem a fer els càlculs del que això suposaria? L’escola pública podria absorbir-ho? Comparem aquesta despesa amb les dades macroeconòmiques per saber si totes aquestes suposicions són una barbaritat? Es podria donar un repartiment equitatiu de l’alumnat augmentant la qualitat?

Pel que fa a l’anàlisi de la qualitat en les infraestructures. Hi ha diferències entre els 16 edificis de l’Opus i la resta? Per no incidir en què els concerts no han disminuït en temps de crisi, al·lucinant. Un altre punt fosc és el procés d’admissió. Essent un dels pocs països on no compta l’historial acadèmic de l’alumne i sí criteris de pertinença històrica al centre, i altres variables curioses.


1 OCDE-PISA 2012 (vol.IV). Más allà de PISA

Et pot interessar:

. Els concerts de la vergonya

Tot sobre els concerts d’ensenyament

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca