Els concerts de la vergonya

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 23/04/2016

Reconec que aquest és un tema inquietant, diria que clau. Tinc una edat en que no he pogut viure l’escola del càstig, de la segregació o de la humiliació per estatus social, però sí que m’ha permès veure l’escola del xollo. Aquella escola que cobra de la pública i selecciona per la privada. Aquella escola que ho té tot escrit, excepte el negoci que suposa o la ideologia selecta que promou. Una escola que sap que només un percentatge petit de la població hi podrà accedir a pagar les seves quotes “voluntàries”. Estem parlant dels concerts1 que, any rere any, es van donant a determinats centres de l’Opus Dei que segreguen, entre altres criteris, per raó de sexe.

L’escola de les classes socials diferenciades la vaig intuir de petit en un poble petit. Una escola on tots parlàvem la mateixa llengua, els nostres pares tenien feina i casa, adoràvem al mateix Déu i menjàvem el mateix pa amb tomàquet. Tot i això, la classe social mitjana volia esdevenir classe alta, en tot allò que podia, com sempre ha estat. No importaven els valors o les capacitats intel·lectuals, els obrers no podien seure a la primera fila de l’església, encara que fossin més honrats que els que s’hi seien. Aquesta lluita de classes és antiga, cert, probablement irresoluble amb els valors actuals, però serveix per arribar on vull arribar, ja que tot i haver passat molts anys ens trobem dins del mateix esquema mental.

En aquella època es feia creure a les famílies de “classe mitjana” que la millor opció per a l’educació dels seus fills era pagar per un ensenyament de qualitat i disposar d’un millor servei i “certs privilegis”. Aquest missatge no arribava als que consideraven de classe baixa o gent conflictiva, evidentment no interessaven en aquest model selectiu. Com ara.

Aquesta gran farsa promocionada per fundacions privades, altaveus mediàtics i, sobretot, per una església doctrinal, va calar profundament en temps de por i continua avui dia. Les seves vulgars arrels visibles es basaven en diferents tòpics. Dos d’ells són tot un clàssic de la literatura educativa: “a la pública no atendran tan bé el teu fill, passen de tot. Els mestres són funcionaris i cobren igual facin el que facin”. “A la concertada tothom aprova, hi ha més control, disciplina i és el trampolí perfecte per ascendir socialment”. Darrera d’aquests tòpics de vegades s’amaguen veritats molt més incòmodes.

Vaig viure aquest groller muntatge d’esquitllentes, per una por imaginària de la meva família que no m’han sabut explicar, però intueixo. Evidentment, mai m’ha passat pel cap dur els meus fills a una escola on prevalguin els “valors” de la diferenciació de classe social, senzillament perquè no són els nostres.

Certament és un error parlar en genèric de les escoles concertades i l’escrit no ho pretén. D’aquestes, com en tot, n’hi ha de molts tipus. Parlar de l’escola dels concerts, no té res a veure amb els professionals que hi treballen. En conec força i em sento proper a molts d’ells. Fan una feina brutal, treballen un munt d’hores, cobren menys i tenen una vocació que a vegades costa veure als que som funcionaris. I per reblar el clau, estic convençut que no tindrien cap problema en incorporar-se a la xarxa pública, amb els avantatges i inconvenients que això pugui semblar.

Ara només intento entendre de titularitats, pors i desigualtats educatives. La triple xarxa és un llast que arrosseguem des de 1985, moment en què es van regularitzar els concerts per acabar amb les donacions opaques que feien els anteriors governs, diria que als mateixos centres que ara. Una mesura encertada, que havia de ser transitòria, ha esdevingut la font d’hores de tinta i grans desigualtats dins del nostre sistema educatiu.

L’Estat mai s’ha cregut aquest tema i ha justificat els concerts econòmics utilitzant el tòpic que era impossible absorbir “tota” la població infantil des de l’escola pública, demostrant una total ineficiència de gestió econòmica. Amb el pas dels anys, trenta-un, aquest punt ha esdevingut una empresa titànica. Però no perquè no hi hagin hagut els diners suficients, sinó perquè senzillament no interessa ideològicament. No és una casualitat que els que prenen les decisions siguin fruit d’aquests centres i es creguin amb l’autoritat moral suficient per garantir l’estabilitat del sistema segons les seves creences i beneficis.

Però l’atzucac és més divertit, per no dir pervers, ja que ells sols no podrien mantenir el seu sistema d’elit. És llavors quan necessiten les incorporacions econòmiques, ja sigui de la famosa classe mitjana o bé en forma de subvenció per part del govern. Per aconseguir el primer suport, posen en marxa la maquinària dels tòpics abans esmentada o altres de nous2. Però com que tampoc en tenen prou, van a la caça i captura de la subvenció. En aquest punt activen els lobbies de pressió sobre els partits polítics. Partits que normalment “maten” el tema col·locant una frase buida o un principi universal, fàcilment assumible per tothom, dins dels programes electorals, sabedors que aquest debat no estarà en l’eix central de les campanyes electorals ni ocuparà portades.

Aquests lobbies són els encarregats de colar de la mà dels partits l’articulat clau que després esdevindrà llei, en aquest cas els articles 2.1.m) i 43.1d) de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Una llei vàlida o no, en funció dels interessos que es vulguin defensar davant la LOMCE, que permet legalitzar i blindar els esmentats concerts3. Vés per on, en aquests estil de casos els defensors dels concerts de la vergonya branden a tort i a dret tots els articulats possibles ja siguin, la Constitució, l’Estatut d’Autonomia, o els principis de la UNESCO, tan trepitjats en altres ocasions.

Amics meus, crec que aquest és l’autèntic joc de la política que hem creat entre tots. El més decebedor, però, és escoltar als responsables d’ensenyament esgrimir aquesta mateixa llei per justificar la subvenció. Tot un clàssic. Crec que hi ha un eslògan polític que diu “per un país nou, just i net”. Doncs aquests concerts no hi entenen de justícia.

Tots els sistemes educatius són ideològics, però uns busquen la selecció de l’espècie i els altres la seva pervivència. Entenen que aquesta enriqueix a tots i cadascun dels ciutadans. Un ecosistema desequilibrat, només provoca la fallida. I una cosa és ser conservador, característic de l’espècie humana, i una altra depredador. També “hem aprés” que una escletxa ferotge al sistema ens aparta de la literatura educativa pamfletària que escrivim sobre drets i deures.

Cal ser contundents i sincers alhora per poder afrontar el tema sense por. El concert esdevé un refugi pel qual opten algunes famílies. No per ciència, sinó per por. La recerca ens diu que com més equitatius i diversos siguin els centres més ric en serà el debat, i més fàcil serà reduir els possibles conflictes augmentant les situacions d’empatia envers l’altre. Valors, tots ells, bàsics en la societat que ens ha tocat viure. De fet, no hi ha cap contradicció entre equitat i eficiència (resultats). Tal com es constata en diversos estudis basats en PISA, bona part dels països amb alts nivells d’equitat també presenten bons resultats. En aquest àmbit, Catalunya ha de millorar en rendiment, com sovint s’insisteix, però de manera notable també en equitat4. Aquest punt és responsabilitat de tots. Llibertats individuals a banda. Tal com sona. Aplicar, en aquest cas, la dita “Sí, però no al meu pati del darrera” per dir-ho de manera suau, és molt egoista.

Egoista pel que fa a les famílies que no volen una escolaritat en igualtat de condicions i egoista pel que fa a l’administració que en permet el concert. L’educació ha de ser universal i gratuïta per tots els que la vulguin així, al marge de les ximpleries aprovades per en Wert. Per a la resta existeix l’escola privada.

És responsabilitat de l’administració vetllar per aconseguir una escola pública de la màxima qualitat, amb els millors professionals i amb instal·lacions de primer nivell. Peti qui peti i salti qui salti. És llavors quan l’usuari podrà escollir lliurement amb les mateixes condicions. Articular un altre supòsit és coacció encoberta. Això vol dir inversió, molta inversió5. I també vol dir ser molt curosos en les despeses superficials del sistema i amb les sagnants fuites econòmiques d’infraestructures faraòniques sense sentit.

Es tracta senzillament d’un país que prioritza l’educació més enllà de proclames electorals. Un país que sap que comprometre’s amb una societat més igualitària, justa i lliure, esdevindrà un país més pròsper davant d’un altre on l’escletxa social sigui cada cop més gran. A part de l’orgull individual de sentir-se partícip d’aquest projecte col·lectiu que alguns indicadors mesuren en termes de felicitat6. Només així s’acabarà el debat i disposarem d’una societat més respectuosa amb els seus ciutadans, per tots es clar. Una utopia? No ho sé, és el país que vull i també tinc dret a manifestar-ho.

Sóc molt conscient de les xifres que mouen el tema i el seu impacte en l’actual administració. Tinc clar que en un primer moment aquestes xifres no acompanyen, i com més temps passi menys acompanyaran. Entenc el sobrecost d’una plaça a la pública respecte la privada. Sóc capaç de visualitzar la saturació que suposaria poder encabir l’alumnat de la concertada a la pública. També entenc la manca d’infraestructures existents i la moguda que representaria pels centres el canvi de titularitat7. Sóc conscient dels arguments a favor d’aquests estils de concerts, però ara només intentem parlar de les escoles que segreguen. Un preu polític que es va pagar al seu moment i anirem arrossegant per interessos ocults, que ben segur sortiran a la llum pública tard o d’hora, com han anat sortint els casos més sonats de corrupció del nostre país.

Els concerts a aquestes escoles són purament i senzillament ideològics, ara i abans. Per tant, el debat no és debat, és poder amb tota l’extensió del seu significat.

Quina ha estat l’actitud dels partits polítics davant dels concerts?

Si cerquem a l’hemeroteca8 el que diuen i voten els partits polítics fa riure. Resulta provocador comprovar com les conductes individuals no acompanyen les manifestacions públiques. Mentre porto els meus fills a la privada-concertada, faig una defensa del sistema públic, per exemple. Però al marge de la ridiculesa d’aquests personatges, que en diem líders, els polítics, coneixedors d’aquesta realitat comencen a comptar i 300.000 vots, pel cap baix pesen. Per tant, tenen clar el que han de fer. També som un país petit, i com en totes les societats petites no tot són avantatges i tots ens coneixem. Això fa que d’alguns temes no es pugui opinar o escriure en funció del qui ets i d’on vols arribar, per tal d’evitar possibles frustracions i repercussions no escrites. Sí, repercussions en les trajectòries personals dels qui en parlen o dels mitjans que les publiquen. Per exemple, en el repartiment de subvencions. La qual cosa em porta a la més profunda desconfiança. No en el sistema, sí en els seus representants com a garants del bé comú.

        . PP, CDC (CiU) i JxSí: coherència, sempre han votat a favor del concert.

        . ICV-EUiA, CSQP i CUP: coherència, sempre han votat en contra.

        . PSC i ERC: segons han estat o no al govern, han votat a favor o en contra.

        . C’s: En funció del pes de la decisió voten a favor o abstenció.

Com sempre, si es vol un canvi caldrà que la societat pressioni i diria que aquesta ja ha perdut la por, esdevenint més potent que aquest selecte 1% o 3%. Com s’ha dit, la manera d’entendre els concerts i de finançar l’ensenyament és ideologia, cabdal per un país nou, pròsper i just. Els estudis internacionals ens demostren que l’escola privada-concertada té força impacte en els països neoliberals clàssics com EEUU, UK, IRL. Tendència que cada cop guanya més pes en el nostre país. Però aquests mateixos estudis apunten que augmenta l’esquerda de desigualtats dins del sistema escolar dels països que promocionen aquesta ruptura, afavorint l’estratificació social.

De totes maneres, ens podem quedar tranquils, tot això són suposicions. El concert a les escoles de l’Opus Dei ha estat el detonant mediàtic, només durant 24 hores. Però el concert, al marge o no de la segregació ja és un mal directe per aquells que creiem que el sistema ha de ser equitatiu en oportunitats i recursos. Es miri per on es miri. I mentre vaig escrivint, el concert continua9 i continuarà, aviat farà vint anys. Senzillament perquè és un tema de classe social, no de justícia social. El nostre sector fa moltíssimes coses ben fetes, però aquesta no. Si volem una societat justa, hem de cercar una escola que vetlli per la seva equitat.


Nota: Aquest article es va redactar el 18/03/2016. L’article no contempla els esdeveniments que darrerament s’han produït al Parlament de Catalunya sobre el mateix tema. En podeu fer el seguiment en el recull Tot sobre els concerts d’ensenyament

1 30.000.000 milions d’euros cada any per 16 escoles de l’Opus Dei

2 Participació de les famílies, metodologies creatives, aules de disseny, conceptes de marca, classes individualitzades, alumnat homogeni, cultura i valors de casa.

3 Tot i les sentències contraries del TSJ 2012 i 2013. En aquest cas en Wert va treure els principis de la UNESCO per defensar els concerts.

4 J. Oriol Escardíbul 2016 Més despesa pública en educació millora el rendiment. Dossiers d’educació Fundació Jaume Bofill

5 Post A l’escola tampoc hi ha duros a quatre pessetes. Bloc GràciesEscola.com

7 Tal com va passar durant els anys vuitanta amb les escoles del CEPEPC.

8 Recull de premsa Tot sobre els concerts d’ensenyament. Bloc GràciesEscola.com

9 D’entrada fins al 2020. En total serán més de 300.000.000 milions d’euros. Sembla ser que disposar d’aquests 25 milions d’euros anuals podria significar, la construcció de cinc noves escoles d’infantil-primària amb dues línies (2.250 places), o la dotació de 47.000 beques de menjador o bé la compra de 40.000 ordinadors.

Et pot interessar:

. Els concerts de la vergonya: algunes dades (II)

Tot sobre els concerts d’ensenyament

A l’escola tampoc hi ha duros a quatre pessetes

2 Responses to “Els concerts de la vergonya”

  • Molt interessant i coherent.
    Compte però que avui a l’escola pública també tenim centres de primer nivell i altres molt estereotipat lluny de projectes de qualitat basats en l’activitat dels,alumnes.
    Exigir coherència i escola pública de qualitat per a tothom

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca