Màrqueting educatiu o populisme pedagògic

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 05/02/2016

Darrerament assisteixo atònit a una nova manera d’entrar a l’escola i al mercat educatiu per part d’un col·lectiu que ha oblidat les formes i el fons. Ara ja “van a sac”. Discrepo, i molt, de la veneració que fem els docents d’aquests nous messies educatius establerts a les xarxes socials, líders del núvol en seguidors i “likes”.

Crec que ha arribat l’hora de desemmascarar i denunciar aquest estil de pràctiques. Estem davant d’un brutal episodi de màrqueting educatiu. L’escola és un caramel, amb un gran potencial de consum per a aquests àvids benefactors.

El Senyor Ken Robinson1 ha esdevingut l’icona visible d’aquest tema, però són molts els conferenciants que es dediquen a donar lliçons magistrals a l’escola, a cop de talonari, sense haver impartit mai una sola classe. Sí, repeteixo, ni una sola classe2. Són totalment desconeixedors de les dinàmiques d’un centre, d’una aula, de la complexitat de les famílies, de la riquesa i al mateix temps dificultad d’educar en aules multiculturals, de la relació del centre respecte a l’entorn i de la pressió d’aquest envers els nois i noies, sense oblidar la demanda de resultats que aquesta mateixa societat exigeix als centres.

No existeix El mètode perfecte per educar un infant, ni ara, ni mai. En tot cas disposem del sentit comú basat en uns principis de respecte universal i coneixements mínims que juntament amb un currículum més o menys encertat intentem tirar endavant amb els ajustos necessaris i el millor criteri possible. L’escola és un reflex de la societat i aquesta no en pot eludir la seva responsabilitat.

Per tant, l’escola té l’ingent repte de donar les millors eines als infants per aconseguir que aquests esdevinguin ciutadans compromesos i alhora crítics amb el món que els envolta. En funció de les diferents realitats que viu l’escola i del moment canviant utilitzarem un mètode, o bé un altre. El farem servir un dia, una setmana o un mes. I així, amb el savi encert de l’aiguabarreig de diferents mètodes, cada docent anirà construint el seu propi llibre d’estil.

És sorprenent observar com aquests venedors educatius de teories per als altres poden gaudir de tanta acceptació per part nostra, repetint arguments escrits al llarg de tots els temps. Això sí, acompanyats de música de fons, ppt de colors i seguint el format TED. Tot, previ pagament de quantitats escandaloses, arribant a centrar l’argumentari de la xerrada o seminari en el prescriptiu llibre que serà referenciat subtilment al llarg de tota la sessió. Clàssica estratègia dels gurús del màrqueting antic.

Resulta desencisador per a la professió, i diu molt poc de nosaltres mateixos, si ens deixem enlluernar per aquest joc enganyós. Com a bons coneixedors del mitjà aprofiten la xarxa per publicitar les “seves” teories allunyades del dia a dia de l’aula. Fonamenten l’eficàcia dels models utilitzats en escoles laboratori d’elit, minories privilegiades amb un alumnat domesticat en els hàbits bàsics.

Entenc la bona intenció dels m’agrada que apareixen als post, però cal llegir més enllà de les frases amables i ensucrades, superar els destacats dels post, el tríptic sintètic i entrar a fons en els manuals que sustenten aquestes teories per veure què hi ha al darrere. Si ens trobem en l’era d’unir la teoria i la pràctica, també ens haurem de preguntar si realment aquests divulgadors prediquen amb l’exemple, o per contra, tenen un discurs davant l’audiència diferent al que en realitat practiquen en les seves vides.

Una societat justa, preparada i respectuosa necessita garantir les mateixes oportunitats per a tothom3. Només és necessari observar els hàbits dels infants un cop surten dels centres per entendre que els docents no els podem acompanyar de la mateixa manera.

La pressió del model educatiu neolliberal anglosaxó és evident. Si hi volem entrar, cal saber què ens hi juguem. Per això és important ser molt estrictes en el que demanem als altres i a nosaltres mateixos. És necessari pujar el nivell per mantenir una escola pública, equitativa i de qualitat. Cal desterrar les males praxis d’alguns dels nostres col·legues i donar veu a la majoria de docents que fan molt bé la seva feina. És imprescindible compartir reflexions, dubtes i encerts entre el col·lectiu, només així deixarem de ser vulnerables i recuperarem el prestigi davant de l’intrusisme alliçonador.

Evidentment, des de fora de l’entorn escolar es pot observar, criticar i donar solucions a l’escola. Només faltaria!, però cal saber discernir el context del discurs dolç que tothom podem subscriure. És bàsic fer-se algunes preguntes abans d’obrir la porta de bat a bat a teories literàries. Cal preguntar-se quina és la trajectòria i fonamentació del que ens diuen, dels entorns en els quals s’ha aplicat, de la ideologia que hi ha al darrere i de la possibilitat de replicatge i manteniment al llarg del temps.

Val a dir que és totalment lícit que conferenciants, empreses, fundacions i entitats vulguin col·laborar o fer negoci amb l’escola, però com a docents hem de saber establir límits i estar alerta. El màrqueting ha d’existir però, si més no, en el nostre sector hauria de disposar d’un codi ètic infranquejable. Cal tenir clar que els infants veuen l’escola i els seus mestres com a exemple a seguir, per tant cal ser rigorosos en les conductes i plantejaments. Si no tenim el costum de fer-nos preguntes, pensarem sempre com els altres i no per nosaltres, fins i tot correm el risc d’inventar un nou mètode educatiu: el populisme pedagògic.

______

1 Recomano l’article d’en Gregorio Luri Sir Ken i la pedagogia ‘new age’ (05/07/2014-ARA).

2 El lector entendrà que no es tracta de fer una xerrada, taller, seminari o pilotatge de deu hores a un determinat grup. Estem parlant d’una intervenció normalitzada al llarg de tot el curs escolar.

3 “Pedagogía de la exigencia”: el método que lanza a la fama a un joven profesor, per Claudia Peiró (22/03/2014-Infobae). Imprescindible llegir aquest article per la seva naturalitat i realitat fora dels camins convencionals de reconeixement.

Article publicat a les revistes Guix i Aula de Secundària | núm. 16 | pp. 7-8 | gener 2016

@MoraJosepMaria

Et pot interessar:

. No tothom pot emprendre ni innovar

Els cants de sirena de les innovacions a les escoles

. Memórias de un viage pedagógico

. Ken Robisson rebuttal

. (v.cast)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca