Pissarres

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 25/07/2017

La història de l’educació es podria definir segons les seves pissarres. L’evolució d’aquest objecte bàsic, senzill i acollidor de coneixements efímers, ha permès transmetre de generació en generació l’essència del que cal saber i recordar.

Què motiva a deixar rastre? L’efímer? La fascinació humana per comunicar-se va comportar la necessitat de donar a conèixer registres de tota mena i per tot arreu, allí on l’home treia el cap. Pintures mural, representacions gravades en cavitats, la famosa pedra de Rosetta, tauletes de fang i de fusta per escriure, papirs d’origen vegetal, pergamins d’origen animal… Allò important havia de ser escrit per ser recordat.

Tot això passava al mateix temps que la mirada entre el mestre i l’alumne s’anava desviant cap a la pissarra, agafant aquesta el protagonisme de l’acció docent. Podria semblar que la paraula pronunciada anava essent arraconada i substituïda a poc a poc per la paraula projectada en diferents suports ja siguin individuals o col·lectius. Algú pot pensar que estàvem assistint al naixement de la mercantilització i desconfiança entre el qui parla i el qui escolta.

L’estil d’ensenyança -que no d’educació- basat només en la transmissió dels continguts, tenia un aliat perfecte en aquest objecte. Un rectangle generós enganxat a la paret de l’escola on es traçaven lletres, números, gràfics, símbols i dibuixos que intentaven explicar -que no qüestionar- com es mou el món. Res que se suposava era important s’escapava de ser escrit en aquest suport. De fet, allò que no s’escrivia no existia. Tot això passava quan les pissarres eren negres i els continguts pensats de dalt a baix i transmesos per un sol docent. Després van arribar les pissarres verdes, les pissarres blanques i les pissarres de paper -per cert, molt poc ecològiques-. Més netes i polides, però igualment preparades per reproduir el mateix estil d’ensenyament, malgrat els colors que les decoraven. Època i pissarres on el mestre era qui dominava l’escena del que calia ensenyar.

I actualment? Pissarres digitals, pantalles de liti i núvols d’informació, igualment passatgers, pendents de connexió, que ens interroguen constantment per saber on han de descarregar tot aquest suposat coneixement.

Se’ns diu que amb aquestes darreres pissarres els responsables directes de l’ensenyament ja no som els mestres. Ara, el nostre paper és de guia, mediador, acompanyant, conductor o descobridor d’aprenentatges.

Intueixo, però, que mestres i alumnes continuaran amb mirades allunyades mentre se segueixi amb la veneració dels continguts i no es guanyi en confiança entre els actors del procés. Així doncs, la pissarra més avançada sembla retre homenatge als interrogants que despertava la més antiga. Serà que no es tracta del suport, ni del que hi escrivim o esborrem, sinó de les preguntes que no generem, que no contestem; en definitiva, del model pedagògic que hi ha al darrere.

Revista AULA. De Innovación Educativa. Núm.263 – Juny 2017 (Infantil, secundaria) (CAST)

Revista GUIX. Elements d’Acció EducativaNúm.436 – Juny 2017 (Infantil 0-6) (CAT)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca