l’il·lús: o com entendre l’educació?

  • On: Institut de Llançà (Alt Empordà)
  • Data: 2007
  • La pregunta: Com entendre l'educació?
  • Paraules clau: Certificat d'aptitud pedagògica, educació, formació permanent
  • Ets un il·lús, aquest és el piropo que un company de centre em va espetegar en un equip docent de batxillerat. Vés per on el nom d’il·lús tenia joc i en vaig muntar un treball pel Màster del professorat de secundària de l’UVIC.


    en procés de càrrega

    Com dinamitzar l’educació física dins els centres educatius: recull de projectes. Universitat de Vic

    Per sort pels professors d’educació física, la producció literària apareguda en l’última dècada en forma de llibres, materials informàtics i recursos audiovisuals cada cop és més nombrosa i de major qualitat, el que permet desenvolupar amb eficàcia i enginy la nostra programació. Cobert aquest objectiu bàsic, provablement el repte de totes les àrees curriculars passi per aconseguir plantejaments més interdisciplinars que superin la verticalitat dels continguts actuals, atenent amb més gran mesura les inquietuds individuals de cada alumne així com a criteris constructivistes de l’aprenentatge. Al mateix temps, aquest desafiament ens ha d’ajudar a aconseguir, pel que fa a la gestió, organització i coordinació dels centres educatius uns plantejaments que es basin en paradigmes holístics, fugint de la compartimentació i anàlisi sectorial dels problemes i on el concepte d’unitat sigui el que prevalgui.

    Davant aquest repte que ens demana la societat i que s’autoexigeix el propi professional de l’educació, el paper del professor d’educació física és de gran importància degut al tarannà de l’àrea que és fruit del seu caràcter procedimental i vivencial, al temps que consta de gran valor i acceptació per part de l’alumnat. Si bé, la resposta a aquestes inquietuds passa per un acurat procés de diagnòstic de la situació que viu l’educació. Sens dubte, la manera de formular les preguntes i l’anàlisi minuciós de les respostes influirà en la posterior presa de decisions, en la imatge del docent així com en l’àrea que imparteix.

    Quina és la imatge que té el docent d’educació física de l’àrea que imparteix?  Sap el que ha d’ensenyar i el com i quan fer-ho? Quina visió en tenen els alumnes del que fan a classe? Que en pensen la resta de docents de l’àrea d’educació física ? Quina importància donen les famílies a aquesta assignatura ? Quin missatge es difon des dels mitjans de comunicació de l’activitat físico-esportiva ? Com arriba aquest missatge al pati dels centres i al gimnàs? De quins recursos – materials, d’espai i temps de pràctica – es disposen per poder fer front a la programació ? On cal adreçar-se en cas de dubtes ? Es percep la mateixa confiança laboral per part del docent d’educació física davant del Departament d’Ensenyament, sindicats, Col·legi de Llicenciats, etc. que la que tenen la resta de docents d’altres àrees de coneixement ?

    La resposta a aquesta bateria d’interrogants i a molts altres que ben segur poden sorgir passa, tal i com s’ha apuntat, per una correcta diagnosi de la realitat  a partir de la qual es pot començar a traçar les línies mestres del centre, i per extensió de l’àrea d’educació física, que com més endavant veurem traspassa els murs del polisportiu i s’endinsa en cadascun dels documents que estructuren els òrgans de gestió i coordinació de l’escola. D’aquesta manera es pot garantir amb un major encert les futures actuacions, o si més no, tenir molt clar els entrebancs que s’aniran trobant al llarg de la pràctica docent.

    Per tant, des de l’àrea d’educació física el professor ha de “lluitar” per aconseguir que l’alumnat entengui l’assignatura com a una eina més que l’ajudi a enriquir els seus aprenentatges, més enllà de la mal entesa expressió “jugar per jugar” i on el correcte equilibri entre els continguts (conceptuals, procedimentals i d’actituds, valors i normes) hi té molt a dir. S’ha de tenir en compte que en l’actualitat es continua sobredimensionant els procediments, deixant clarament fora d’estudi els conceptes. Això no vol dir el predomini de les sessions teòriques davant de les pràctiques, tot el contrari: donat el poc temps de pràctica de que gaudeix l’àrea en relació amb els objectius prescriptius que s’han d’assolir, es creu convenient poder comptar amb un treball teòric que actuï de manera paral·lela a la pràctica.

    El treball teòric no solament serveix per ordenar, clarificar i aprofundir les explicacions realitzades pel professor durant la sessió, sinó que també serveix de llaç d’unió entre aquesta i la resta de matèries, a la vegada que es pot evitar el solapament de continguts de les mateixes. Aquest punt, si el professor de l’àrea no el gestiona amb habilitat, sens dubte pot suposar la incomprensió d’una part de l’alumnat que entén les hores d’educació física com un perllongament del temps d’esbarjo.

    A l’hora de parlar de les actituds, valors i normes caldria dir que actualment tenim una visió esbiaixada d’aquests continguts. Sovint, el que ens trobem a l’hora d’avaluar aquests apartats són mètodes quantitatius en referència a llistats d’assistència a la classe, retards, manca d’equip, etc, enfront la manca d’instruments més qualitatius que, tot i ser de més difícil apreciació, no tenen perquè quedar exempts de comentari.  És el cas del fair play a l’aula, la mediació entre alumnes dels propis conflictes, la cooperació, el respecte a diferents situacions motrius, etc.

    Tanmateix, el professor d’educació física també haurà de “defensar” l’àrea davant un claustre de professors, format la gran majoria, en un altre sistema educatiu on l’educació física era viscuda com a complement, passatemps, període de descans. etc. de les suposades assignatures vertebradores del coneixement, sovint impartides per un professor generalista, no especialista en la matèria. Seria un error no fer en aquest punt una autocrítica del propi treball dins la classe, però la seva extensió fa que s’escapi a l’objectiu de la xerrada.

    També cal tenir present  la visió, compromís i resposta de les famílies que és un viu reflex de la societat que ens ha tocat viure i del valor educatiu que en ella es dona a l’educació física. La correcta comprensió i acceptació del que es fa, pot ser un veritable revulsiu de la imatge de l’assignatura, podent fer front conjuntament a la precarietat en la que encara avui dia es manifesta en alguns centres pel que fa a la manca d’espais esportius, material, assignació d’hores, etc.

    Per finalitzar aquest llistat de fronts oberts, no podem oblidar el paper que tenen els mitjans de comunicació i la imatge que constantment es fa del tractament de l’activitat físico-esportiva. Massa sovint es posa l’accent en situacions transmissores de contravalors que els alumnes importen al pati de l’escola, entrant en conflicte directe amb el professor de l’àrea i al missatge de joc nét que s’intenta donar. En aquests cas, l’esport en horari no lectiu i la seva gestió per part de l’Associació de mares i pares d’alumnes (AMPA), clubs i federacions i tenen molt a dir.

    Després de tot aquest reguitzell de variables als quals s’ha de donar resposta, cal tenir present que sovint es troben al marge, o amb escàs pes lectiu, en la formació inicial rebuda a la universitat pel futur docent (gestió d’equipaments, dinàmica i mediació de grups – alumnes i professors -, recursos econòmics, imatge, etc.). Si a tot això es suma la poca preocupació per la formació permanent que es manifesta en els docents un cop s’exerceix la vida laboral, és evident la dificultat que pot resultar poder abordar aquests aspectes amb eficàcia.

    Es tracta doncs d’un repte gens fàcil però força gratificant, doncs els petits avenços, són percebuts per part de l’alumnat – principal artífex del canvi – i del professorat implicat com a grans guanys. Cal doncs començar per crear un paraigües on es tinguin molt clars els documents de referència que ens marca el currículum per més tard poder vertebrar i aixoplugar les actuacions realitzades sense perdre de vista els principis d’inspiració que estructuren la pràctica.

    L’entesa entre el claustre de professors, així com un clima positiu dins el centre, facilita l’obtenció dels resultats desitjats, deixant un cop més de manifest l’obsoleta idea de l’adquisició d’aprenentatges segons la compartimentació de les assignatures. Per finalitzar, cal no oblidar que es viu en una societat canviant i aquest canvi també afecta al seu sistema de valors i al seu engranatge cultural. Canvis que constantment deixen obsolets els instruments d’aprenentatge. S’ha de posar l’accent en la recerca del com s’aprenen i fugir del clàssic sistema de transmissió dels coneixements. Bona part dels projectes que es mostren en aquesta presentació responen a l’esmentada inquietud, al constant feed back, avalats per tots i cadascun dels diferents agents implicats (alumnes, professors i famílies).

    S’ha d’estar preparat i educar per aquest canvi constat, traçant nous processos d’ensenyança-aprenentatge. La constant retroalimentació a la que diàriament fem front a les aules només es pot afrontar amb un sistema de valors sòlid dins l’àrea.

     

    ppt i regles del joc

    Comments are closed.