Reivindiquem el funcionari… acomiadable

Albert Pla Nualart (ARA)
Actualitzat el dia: 21/11/2015

Per la meva formació lingüística, subratllo sovint l’enorme pes que té, en la nostra percepció de la realitat, el sentit connotatiu de les paraules. Si busqueu en un diccionari l’equivalent en català del terme anglès public (o civil ) servant hi trobareu funcionari. Però les connotacions que impregnen aquest últim terme, satiritzat genialment per Larra a Vuelva usted mañana, evoquen més la imatge d’un paràsit dèspota que la d’un servidor de la res publica.

El peu per a aquest article me’l va donar ahir Miquel Puig reflexionant sobre el crucial i polèmic projecte de donar més autonomia a les escoles. Dretes i esquerres sembla que s’hi enfronten, si bé és més exacte dir que l’esquerra més esquerrana desconfia d’una autonomia dels centres que no sigui “prou democràtica” i acabi servint de cavall de Troia per fer menys públic l’ensenyament.

Però el que l’esquerra més radical no es planteja prou, o no verbalitza prou, és que en la percepció pública (i, per tant, democràtica) del que és públic hi pesen molt, i molt negativament, les connotacions associades al mot funcionari. No crec que sigui forassenyat dir que el gran repte de l’esquerra digna d’aquest nom és convèncer la majoria d’electors que poden esperar dels servidors públics (ara diguem-ne així) tanta o més autoexigència i aspiració a l’excel·lència que dels privats.

Mentre públic sigui sinònim de funcionari i funcionari evoqui tot el que hem dit en el primer paràgraf, la dreta més dretana -que, ho camufli o no, aspira a privatitzar per mantenir els seus privilegis- tindrà un aliat molt poderós en l’inconscient col·lectiu.

En algun moment, i és millor que sigui aviat, l’esquerra més radical haurà de deixar clar -encara que soni poc esquerranós- que superar unes oposicions no et pot fer invulnerable a les conseqüències que s’han de derivar sempre de ser un mal professional, per incompetència, relaxació o passotisme, en un lloc de treball remunerat. No és res que molts funcionaris, espectadors impotents de la barra d’algun company, no desitgin de tot cor. I és fonamental per aconseguir que públic sigui sinònim d’ excel·lència i atregui talent.

Precisament perquè és fals, radicalment fals, que el simple fet de ser funcionari et faci menys autoexigent, i perquè és cert que treballar pel benestar de tots motiva més que fer-ho perquè algú es faci ric, el parasitisme que generarà sempre la invulnerabilitat laboral mentre la naturalesa dels funcionaris sigui humana (i el seu efecte desmoralitzador sobre el col·lectiu) no ha de ser tolerat -ha de ser confrontat- pels defensors del sector públic.

I no em resigno a creure que fer vulnerables laboralment els funcionaris hagi de comportar, en un grau o altre, privatització. Hi pot haver, hi ha d’haver, uns criteris estrictament professionals que, integrats en processos democràtics, acabin fent que ser mal funcionari tingui les conseqüències que té ser un mal treballador al sector privat. El repte de l’esquerra, si no vol ser també responsable del retrocés del sector públic, és buscar-los, trobar-los i implantar-los. (ARA-Opinió)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca