Retrobar-se o com entendre l’educació a l’Àfrica.

Font: Ignasi Anzisu i Funes
Actualitzat el dia: 17/01/2015

Retrobar una persona després de més de vint anys, com a mínim esdevé impactant. Si després resulta que aquesta persona et marca la vida si més no es torna colpidor. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir ahir, al veure a contra llum una ombra que cercava algú pels passadissos de la meva feina.

- (AA) Crec que et busquen Josep Maria.

- (JM) …

Com a bon jesuïta, millorat amb els anys i amb la transcendental experiència africana de més de 30 anys, no deixa passar l’oportunitat d’observar, captar i aportar. D’aquí aquest post, amb el regal inclòs de les Torres de Ennedi. Paradís dels escaladors. Aquest és un capítol que hauré d’escriure. Gràcies per ser-hi Ignasi, gràcies per compartir-ho Tali.


L’educació tradicional a l’Àfrica negra subsahariana

Quan els colonitzadors europeus anaren a l’Àfrica fa poc més d’un segle, hi anaven a conquerir i a “civilitzar” uns pobles dits “salvatges”, dels quals aquells blancs ho ignoraven tot, començant per la llengua. Què volia dir civilitzar? Obligar-los a abandonar les seves tradicions per obrir-se a la “veritat” i a la cultura occidental. Però, per tal d’administrar les colònies, calia formar funcionaris del país. Va començar aleshores un nou model de formació, les escoles dels blancs. Interessants per a alguns nadius, no perquè hi creguessin massa, sinó perquè les escoles eren la porta d’accés a un status social privilegiat i a uns diners que la majoria de les famílies no

Aquest fenomen va afectar sobretot els països de la costa i de les zones més riques de l’interior, les úniques que interessaven els estrangers, per raó de les riqueses que en podien extreure. Altres països, com el Txad (país pobre, envaït pel desert i a 1500 km de la costa més propera), no van interessar. És així com, tants anys després, molts pobles de terra endins encara no tenen una escola i la població és gairebé analfabeta.

Hi ha una altre factor del retard de l’escolarització. Per estrany que pugui semblar, molts caps i pares de família s’inhibeixen quan se’ls proposa crear una escola al seu poble, de la que no en senten la necessitat. Una explicació possible és que aquells pobles ja tenen “la seva escola”, un altre model d’escola, l’escola tradicional, la que modela des de fa segles els membres joves del clan, fent-ne persones d’una gran humanitat. L’estranger que hi arriba per primera vegada queda sorprès pel seu acolliment i amabilitat, per la finesa de la seva educació, la tolerància i la saviesa dels dirigents, per la vivacitat i joia dels nens. Si això no és una escola en el sentit més fort, què ho serà? Llàstima només que la seva llengua no s’hagi escrit mai… En paral·lel amb aquesta educació, irromp un model nou, el de l’escola moderna occidental, calcada del model educatiu dels països dominadors, basada més en coneixements teòrics, que no pas en actituds. Aquesta escola apareix a ulls de la gent gran com un element estrany, fins i tot pertorbador, i per això mateix mirat amb recel per alguns pares de família, que sovint rebutgen l’escolarització dels seus fills, sobretot de les noies. Les raons són diverses i no fàcils d’analitzar.

L’educació d’un infant, en medi tradicional africà, suposa molts anys dedicats a l’aprenentatge d’una manera particular de viure, de pensar, de parlar, de treballar, de fundar una llar, de fer servei, de comportar-se en societat o de protegir-se davant dels perills exteriors. És la manera rebuda dels avantpassats, i els membres adults de la tribu tenen el deure sagrat de transmetre-la intacta de generació en generació.

Quin és el contingut d’aquesta educació tradicional? El contingut essencial no és “alguna cosa a guanyar” (com ara un diploma escolar), sinó més aviat “un estil de vida” a adquirir: Aprendre a viure en harmonia amb la natura i amb tots els membres de la societat tribal, compartint l’existència amb les altres persones, tant en la prosperitat com en l’adversitat. Tot això, experimentat dia a dia a través d’accions ben concretes, viscut comunitàriament amb tot el poblat, en el qual els de més edat hi tenen el primer lloc i el rol més important.

D’aquí que l’objectiu de l’educació tradicional sigui ajudar l’infant a esdevenir i a comportar-se com a digne fill de la tribu, a comprometre’s -seguint les petjades dels més grans- a treballar amb ells en la construcció de l’esdevenidor. Ara bé, per arribar-hi, caldrà fer-li canviar certs hàbits individualistes, acostumar-lo a no fer banda a part, a compartir-ho tot, de bon grat o per força. Això és difícil i demana temps!

Durant el llarg camí de la seva formació, l’infant pot comptar amb l’ajut de tres “acompanyadors” principals al costat seu: La comunitat del poblat, els parents més propers i el padrí d’Iniciació. És la comunitat qui hi juga el paper més important, perquè és al si de la gran-família que els adults aprenen al principiant, amb els seus consells i el seu exemple, com treballar la terra, anar a la caça o a la pesca, com ha de fer servei, quin és el lloc de cadascú dins de la societat; com s’ha de casar, com s’ha de compartir tot en la vida del poblat; com cal comportar-se en els moments durs de la malaltia i de la mort; com actuar envers els enemics del clan o davant d’una amenaça exterior. També com pregar els esperits i fer-los les ofrenes rituals en els moments importants de l’existència, seguint sempre la tradició dels avantpassats.

No seria honest, però, voler silenciar el pes negatiu que tenen certs condicionaments socials i culturals, i que retarden la marxa d’aquests països vers el seu progrés integral, com ara: la por, els tabús, el fatalisme, l’esperit màgic, el tribalisme, la venjança, l’orgull de l’home iniciat sobre els altres, la submissió de la dona, el parasitisme. Tot i així, aquest model d’educació, sense programes oficials ni lleis escrites, ha resistit la prova dels segles. Els resultats són aquí: Infants que viuen joiosos i sense tensions la seva vida d’infants, tot fent-se de mica en mica homes de debò, persones capaces de viure en societat, ben armats per fer front (i amb quina dignitat!) a les adversitats de la vida, de la natura (fam, epidèmies) i de la història (esclavatge, guerres).

I sorgeix una pregunta: És el nostre model occidental d’educació (en crisi profunda), que els volem imposar costi el que costi, aquell que necessiten els pobles africans per poder afrontar les incògnites del futur? L’Àfrica tradicional, tan pobre materialment, impressiona els europeus per la seva riquesa en humanitat… No seríem més aviat nosaltres, els occidentals, els qui tindríem necessitat de posar-nos a la seva escola? Occident, l’opulent, però tan malalt de valors, no té avui moltes lliçons a donar als pobres del món. Ignasi-Ma ANZIZU i FUREST (Març 2000)

L’EDUCACIÓ AL TCHAD AVUI
Escola tradicional   Escola occidental   
1. Autòctona2. Comunitària3. Formadora (>deixeble)

4. Diferenciada (m/f)

5. Integradora

6. Experimental

7. Permanent

8. Control social (comportaments)

1. Exòtica2. Marginal3. Ensenyant (>alumne)

4. Mixta (m+f)

5. Compartimentada

6. Nocional

7. Puntual

8. Control formal (coneixements)

foto (2)

Et pot interessar:

. Towers of the Ennedi.

. Records d’una insersió en el medi rural al Txad

. Africa tan pobre i Europa tan rica ¿Por qué?

. ¿Por qué de miedo un papa que habla més de los ombres que de Dios?

. El ritus de la “iniciació” tradicional “Demé”

. La educación de élite produce borregos excelentes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca