“Si avalues un mestre, li has de donar llibertat per aconseguir els objectius”

Carles Capdevila (ARA)
Actualitzat el dia: 24/05/2015

Doug Lemov: Dirigeix les Uncommon Schools, escoles que treballen en barris pobres i que aconsegueixen un alt rendiment escolar a través de la potenciació de la feina de bons mestres.

ARRIBA A BARCELONA CONVIDAT PER LA FUNDACIÓ BOFILL, AMB EL SEU ‘BESTSELLER’Teach like a champion, que té una versió nova, 2.0, inclou 75 vídeos i recull 62 tècniques molt detallades que els mestres poden aplicar a les aules. Es mostra molt simpàtic, molt entusiasta i molt pragmàtic. És mestre de mestres a Uncommon Schools, una organització sense ànim de lucre que crea escoles als barris més desfavorits i intenta canviar el destí dels alumnes amb mestres molt preparats. Ja gestiona 42 centres als Estats Units.

Al pròleg del seu llibre diu que va entendre la feina del mestre en una visita al Museu Picasso de Barcelona, quan vostè era estudiant universitari.

Vaig veure la llibreta d’esbossos de Picasso i em va impactar la seva necessitat imperiosa d’esbossar i copiar als marges, on dibuixava la seva pròpia mà, la cara del seu professor… I al final es va tornar una al·legoria del que fa un mestre excel·lent, que és aprendre les tècniques bàsiques, de la mateixa manera que Picasso va aprendre a fer anar els pinzells. I un cop s’aprenen a la perfecció aquestes tècniques bàsiques, un gran mestre pot fer coses màgiques.

Vostè defineix la docència com un art, amb alguns tocs d’artesania.

Un crític dels Estats Units va dir que la primera frase del meu llibres és falsa, que ensenyar no és un art i que de fet em passo la resta del llibre demostrant que és una artesania, no un art. Però penso de debò que l’artesania té honor i bellesa. Si un és fabricant de mobles i s’entrega a la seva artesania, sap que amb el temps arribarà a ser un mestre artesà, un artista. Per a mi hi ha alguna cosa potent en aquesta visió del treball de tota una vida. La formació a la docència als Estats Units és molt filosòfica, ideològica. Parlem de si una classe hauria de ser una democràcia però en canvi no invertim tant temps esmolant els petits elements de l’artesania. És com si demanéssimm disculpes per ensenyar. No creiem que sigui prou important només com l’acte que és, i per això li hem de posar noms sofisticats, un vocabulari sofisticat, disfressar-ho. Per a mi l’acte d’ensenyar és tan bonic i tan potent, ho ha sigut al llarg de tota la meva vida, ho és en la vida dels nens que conec, en la dels meus propis fills, que és mereixedor d’un estudi molt profund de cadascun dels seus petits moments.

Per tant, vostè se centra en habilitats, o tècniques.

Algunes persones en diuen estratègies, a mi m’agrada més la paraula tècnica. Perquè jo ho veig com una caixa d’eines que fas servir, adaptes i canvies. Quan jo ensenyava, sempre m’irritava que em diguessin com ho havia de fer tot. Els professors són persones preparades per resoldre problemes, i el que és més important és l’habilitat que tenen de ser capaços d’agafar una tècnica i adaptar-la al moment concret. I fins i tot a l’hora d’adaptar una tècnica, vostè ho faria una mica diferent de com ho faria jo si tots dos féssim classes de matemàtiques, per exemple. I no tots els professors fan servir totes les tècniques. Una de les coses més interessants que hem trobat estudiant els millors professors és que tenen defectes, i això és tranquil·litzador [riu]. El que passa és que són molt i molt bons en un conjunt específic de coses, coses diferents segons cada professor, i són tan bons en aquestes coses que el seu talent els dirigeix, i els permet aconseguir fites increïbles.

Vostè diu que els professors excel·lents es fan, tot i que a vegades hi ha el mite que només uns quants poden ser brillants, perquè neixen així.

No vull desestimar la individualitat dels professors, ni el fet que algunes persones són brillants, però sí que penso que podem fer que amb el temps tots els professors desenvolupin el seu potencial. Em semblaria molt estrany si diguéssim que podem ensenyar a la gent a ser cirurgians, a ser físics nuclears i a fer qualsevol cosa possible… excepte ensenyar. Que fos l’única cosa que no podem ensenyar a fer. Molts diuen que s’ha de néixer per ser professor. ¿Però realment algú diria mai que s’ha de néixer per ser cirurgià? ¿Es deixaria operar per un cirurgià que proclama que ha nascut per ser-ho, que no li ha calgut formar-se?

Ja li dic que no.

Si tenim fe en el poder de la docència val la pena estudiar-la. Sempre hi haurà gent a qui li sortirà d’una manera més natural. Algunes persones són brillants, i hi ha persones que potser han nascut per ser professors. Però el que necessitem a la nostra societat són milers, milions de professors excel·lents. I potser hi haurà alguns professors que són excel·lents perquè són professors nats, però també hi ha milers d’altres persones que podem fer que siguin excel·lents, o fer que passin de bons a excel·lents, de manera que cada classe tingui un mestre excel·lent al davant.

Com va començar aquesta seva dèria?

Va ser per accident. Havia sigut mestre i director d’escola, i crec que no era gaire bon mestre. M’hauria agradat ser millor. Vaig pensar que als nens els encantaria que els digués “Ei, col·legues, em podeu dir Doug”, però no va ser així [riu]. Sempre estava pensant en com podia millorar. Com que havia sigut mestre i director, vaig començar portant escoles de barris degradats d’algunes ciutats dels Estats Units. En ciutats com Newark, a Nova Jersey, només entre un 1% i un 3% dels nens pobres o d’una ètnia minoritària acaben la secundària i van a la universitat. Així que hi vam establir Imagine Schools [escoles concertades especials], que eren el millor per a aquests nens. Vam contractar un grup de persones molt idealistes, llestes i meravelloses, i els vam enviar a les aules i van tornar dient: “Per canviar les vides d’aquests nens hem de ser molt millors, ajuda’ns a solucionar els problemes que tenim”. Vaig començar a fer una llista: aquestes són les coses que el mestre hauria de fer a la classe, aquestes són les categories. Era només un document informal que tenia per a mi i per als meus amics, i els hi vaig donar perquè me’n donessin l’opinió. Tenia un nom horrible: Taxonomia.

I què va passar?

Vaig començar a rebre e-mails de persones que no coneixia de res que em deien: “Tinc la tevaTaxonomia, i tinc algunes preguntes per fer-te”. Vaig començar a contestar-los dient: “Estaré encantat de contestar-te les preguntes… però qui ets?” [Riu.] Així que vaig continuar amb aquest document, però no era conscient que acabaria sent un llibre. El meu cap em va dir: “Et deixaré una quarta part del temps de feina perquè l’escriguis”. Vaig escriure el llibre i vaig pensar que potser el comprarien deu persones. Però en aquella època vaig conèixer un reporter del New York Times que va venir a un dels meus tallers i en va escriure un article. A partir d’aquí va ser quan es va convertir en un fenomen viral. Els mestres tenien tantes preguntes, tants forats en les directrius que els donaven, que estaven molt ansiosos per trobar-hi solucions, i per tant va acabar sent popular. Suposo que així és com va començar tot.

I va decidir que aquesta seria la seva feina.

Sí, portava escoles, i feia formació per als professors i intentava ser un bon pare, tot a la vegada, i el meu cap… -aquest era un altre cap diferent [riu], és que esgoto els caps molt ràpid, no l’hi digui a la meva dona [riu]-, doncs el meu nou cap va venir i em va dir: “Sempre em dius que no tens un bon equilibri entre la família i la feina, doncs has d’escollir entre portar el dia a dia de les escoles i fer formació als professors”. Em sentia culpable de deixar les escoles, ja que havia fet una promesa a les famílies. És la feina de les trinxeres, i hi ha una credibilitat implicada en el sol fet de fer-la, però em vaig adonar que el que realment m’apassionava i fascinava era pensar, estudiar els mestres i pensar en l’ensenyament. Vaig passar a fixar-me en els mestres i l’ensenyament, no en la política i la teoria, i en qüestions com la pausa que has de deixar després de fer una pregunta, o la manera com mires els teus alumnes per fer-los saber que veus el que estan fent…

I troba a faltar fer classes?

Contínuament. Per sort passo molt de temps organitzant tallers amb dos mestres brillants. Tinc l’oportunitat de fer una bona quantitat de classes, però ho trobo a faltar a tota hora.

Ha dit que va fer una promesa a les famílies?

A les escoles que vam començar, a les famílies els vam dir: “Confieu-nos els vostres fills. L’escola serà millor i els prepararem per anar a la universitat”. I això és una promesa molt gran de fer als pares. Així que quan en vaig marxar em vaig sentir culpable. Però al cap i a la fi pensar això denota falta d’humilitat: què em feia creure a mi que seria irreemplaçable? [Riu.] Resulta que hi ha molta gent que pot fer la meva feina millor que jo.

Vostè parla d’èxit: ¿realment el podem mesurar?

Mesurar i innovar, mesurar i progressar sempre estan relacionats. Quan aprens a mesurar una cosa de manera científica, avances. Mesurar és necessari, però no suficient. Sempre hi ha coses bones que els educadors fan que van més enllà de l’examen. I amb el temps ens hem d’assegurar que els exàmens són rigorosos, exigents i d’alta qualitat. Hem de ser prou humils per dir que la feina que fem només es pot mesurar d’una manera imperfecta. Però es pot mesurar, i si analitzem les dades amb atenció ens poden dir moltes coses. És més important com a eina per aprendre que no per jutjar. Hi ha mestres que se senten jutjats per les dades. Jo preferiria invertir el temps a fer-los sentir jutjats de manera positiva, i només parlar-los dels professors que estan en el 20% superior de la classificació, i de les coses tan bones que fan. Invertir aquest temps fent servir les dades per aprendre. Dit d’una altra manera, identificar quines són les coses que els fan diferents dels altres mestres i com podem ensenyar a més gent a fer el que fan aquests mestres.

Els mestres sospiten quan se’ls controla.

Es posen a la defensiva, és cert. Tendeixen a desconfiar de les dades, fins que les fan servir. I un cop reben les dades, si s’han recollit bé, i si senten que es fan servir per honorar-los i no per avergonyir-los, i si els fa millors en la seva feina, si fan servir la informació per entendre el que els nens poden fer, passen a sentir-se a gust i segurs amb aquesta informació. Depèn de l’execució i la implementació. Un dels meus col·legues als EUA diu que una bona nota és un resultat, no un prerequisit. Tot depèn de la gent que utilitza les dades, que han d’assegurar-se que es guanyen la seva confiança i els fan sentir millor.

Hi ha crítiques a proves com les PISA, perquè diuen que si ens centrem en aquests exàmens, en el fons estem ensenyant com passar l’examen.

Crec que és un risc. La primera cosa que diria és que als Estats Units hi ha milers, milers i milers de nens que no aproven l’examen. L’examen és rigorós, és exigent. I no hi ha ningú a la universitat que no pugui aprovar aquest examen. Per tant, assegurem-nos primer que tots els nens poden aprovar l’examen i després siguem tan rigorosos i exhaustius com puguem més enllà de l’examen mateix. Això és el que vull dir quan dic que és necessari però no suficient. Al Regne Unit tenen inspeccions a les escoles, i a la gent els preocupa molt. Però crec que si fas servir diferents formes de mesurar t’acostes més a la veritat que no pas si fas una sola mesura. El que més em preocupa als EUA és que només avaluem la capacitat lectora i les matemàtiques, i llavors les ciències i la història… El pitjor efecte que pot tenir l’examen sobre l’ensenyament és que s’inverteixi menys temps en ciències, història i art, i més i més temps en matemàtiques i lectura, perquè crec que les qualificacions en capacitat lectora necessiten també la història, l’art i les ciències.

Vostè parla del plaer de celebrar el que va bé.

L’altra raó per la qual crec que als mestres no els agrada ser avaluats és perquè això no els comporta llibertat. No m’agrada dir als mestres què han de fer. Prefereixo dir-los: “Aquest és l’objectiu, trobeu la manera d’arribar-hi”. Serà diferent per al teu grup de nens, serà diferent al teu barri. Moltes vegades els mestres reben la mesura però no la llibertat de complir els objectius. És normal que se sentin restringits, acorralats, perquè son avaluats però no tenen la llibertat per fer coses. La responsabilitat i l’autonomia haurien d’anar plegades en una organització. Si tu ets una persona que és avaluada, hauries de tenir llibertat, i no crec que als mestres se’ls faci prou aquest tracte. I quan passa, se senten a gust.

Cada mestre troba les seves sortides. Així doncs, per què cal un llibre com el seu?

Si algú pot aconseguir molt bons resultats sense fer servir res del que hi ha al meu llibre, benvingut sigui! Només vull que tothom faci tot el que pugui per aconseguir molt bons resultats per als nens. I el més interessant per a mi és que la primera versió del llibre es va tornar obsoleta molt ràpidament: ara que he estudiat els mestres sé moltes més coses. Això m’ha pressionat per escriure la segona versió. Els mestres són molt bons solucionant problemes, tenen habilitats increïbles. Entren en una classe amb trenta nens de catorze anys que no tenen cap interès en l’estructura cel·lular, i els han de convèncer, i esbrinar a quins se’ls ha d’estar a sobre i a quins se’ls ha de deixar sols, com alliberar el potencial d’aquests nens… Fan coses increïbles amb les tècniques, m’ha impactat la rapidesa amb què agafen la llavor d’una idea i la milloren.

¿Com ho fa per seleccionar els mestres excel·lents?

Vull trobar els mestres que treballen amb els grups de nens més pobres i que de manera consistent tenen uns resultats bons. Però també intento equilibrar això amb l’observació i avaluació que fan els directors que són bons de veritat. El director típic no és gaire bo avaluant mestres. Però tot i que això és cert per a la mitjana, els directors molt bons són bastant bons jutjant els mestres: és una de les raons que fa que siguin bons directors [riu]. Perquè ells no fan classes. Intentem considerar la informació qualitativa juntament amb la quantitativa.

¿Els mestres excel·lents que ha trobat són com Robin Williams a El club dels poetes morts?

[Riu.] Precisament això ho odio. No la puc veure, aquesta pel·lícula! És una versió de Hollywood del que fa un mestre. És una feina molt dura. Has de treballar les lliçons, i no és tan fàcil com posar-se dret sobre una taula i començar a recitar poesia. La feina docent és com una representació. Així que el que sempre fas és representar una variant de tu mateix davant la classe. Però ha de ser una versió d’un mateix, ha de ser honesta amb un mateix, ha de ser real. Si ets fals els nens ho noten de seguida. El pitjor que pots fer és prendre-t’ho com una la pel·lícula i posar-te dret… Vaig intentar aquesta mena de coses quan ensenyava i va ser un desastre.

Però cal inspirar i motivar.

Els mestres excel·lents realment motiven els estudiants, però és un procés llarg i lent. Tens els estudiants durant tot un any i a l’escola s’hi estan dotze anys. El procés de motivació és més progressiu. Cada mestre troba la seva pròpia manera de fer-ho.

Un mestre em va dir una vegada que va haver d’aprendre a actuar, a fingir en part, perquè has de fer-los creure que confies en ells, i a vegades no hi confies del tot.

És cert. És una professió en què s’ha d’actuar en directe, és com ser músic, o futbolista, o cirurgià. És una de les coses que comentem menys sobre la docència. Estàs davant d’una audiència de trenta nens i si t’està sortint malament no et pots aturar i trucar a algú i dir: “Tu que ets advocat, explica’ls aquest terme en llatí”. Et mors davant de l’audiència. I que dimecres et surti molt bé no vol dir que dijous també et sortirà molt bé. En les altres professions en què s’actua en directe es preparen per a l’èxit practicant. Messi, que és el millor jugador de futbol del món, entrena habilitats específiques per poder-les posar després en pràctica al partit. Per què no pensem així quan es tracta de docència?

Què cal fer?

Si vostè hagués de fer una classe, no seria la mateixa persona davant de la classe que quan està assegut davant meu. No sé si actuar és la paraula més adequada, però sí que és una mena de representació. Un bon mestre construeix a més una cultura de l’error, que vol dir que troba la manera de fer que no passi res si t’equivoques. Si la tasca primària d’un mestre és adonar-se del que saben i del que no saben els estudiants, per poder-ho arreglar no convé que els estudiants t’amaguin els errors, és millor si te’ls revelen. Els has de fer sentir segurs i còmodes i també llestos quan fan coses en què estan terriblement equivocats. Així que si poses els ulls en blanc pensant “Ai, ai, ai”, els nens intentaran amagar-ho. Quan era mestre si algú deia alguna cosa molt absurda a classe, jo deia “Um! Interessant!”, però el que realment donava a entendre era “No tornis a dir això en veu alta, és una ximpleria”. Els nens ho aprenen molt ràpid i no volen arriscar-se. Has de controlar les emocions.

Vostè és optimista.

Sí, sobre el fet que hi ha molta gent llesta i amb talent a les aules, i les seves habilitats per resoldre problemes són una força increïblement poderosa que no s’explota prou en la docència.

¿La diferència entre rics i pobres la paga l’educació?

Hi ha una diferència enorme en el rendiment escolar, tot i que hi ha escoles que l’han reduït molt. El codi postal en què neixes no hauria de determinar els teus resultats acadèmics, però en aquests moments ho fa.

Què en pensa del rol dels pares? Sobre-protegim?

A alguns els anomenen “pares helicòpter”, perquè sempre estan a sobre els nens. El repte és aprendre a ser pare. Has d’aconseguir crear un entorn en què els nens se sentin segurs si fracassen. I fins i tot deixar que fracassin en certes coses, perquè així aprendran del fracàs. És dur com a pare: estimo els meus fills i no vull que fracassin. Però potser puc evitar grans fracassos i permetre’n de més raonables. Estudiar els mestres m’ha fet canviar com educo els fills.

Ser mestre dels seus fills deu ser tot un repte. També els avalua?

Tinc una molt bona relació amb els directors de les escoles dels meus fills. Quan sóc a l’escola el meu únic interès és ser el pare dels meus fills, no hi sóc per jutjar-los, sinó per ajudar. Estic segur que hi deu haver mestres que han llegit el llibre [riu]. Però fins ara tot ha anat bé.

¿La seva associació vol crear més escoles o concentrar-se en les que tenen?

M’agradaria créixer si podem, però el més important per a qualsevol d’aquestes escoles és que hem de ser excel·lents, i no crec que ja ho siguem. He vist moltes bones escoles que fallen perquè han intentat créixer massa ràpid. Primer la qualitat i després la quantitat. Cada plaça a les nostres escoles ve amb la promesa a les famílies que marcarà una diferència, que tindran una oportunitat. Espero que puguem aconseguir mantenir-nos concentrats a complir aquesta promesa.

¿Creu que les tècniques del seu llibre són universals?

Algunes ho deuen ser i d’altres no. Els mestres saben què els pot funcionar i què hauran d’adaptar.

El perfil

El seu llibre Teach like a champion –que té traducció al castellà a l’editorial mexicana Limusa Wiley, Enseña como un campeón– ha sigut tot un fenomen entre la comunitat educativa dels Estats Units i se n’han venut uns 800.000 exemplars. El llibre està basat en la seva experiència amb els mestres de zones urbanes que han obtingut bons resultats amb alumnes de zones deprimides amb alts percentatges d’exclusió social.

Lemov, que es va llicenciar al Hamilton College i tenia experiència com a mestre, dirigeix les Uncommon Schools, escoles que treballen en barris pobres i que aconsegueixen un alt rendiment escolar a través de la potenciació de la feina de bons mestres.

Lemov, que acaba de presentar Teach like a champion 2.0, on inclou 75 vídeos i altres tècniques específiques per ajudar els ensenyants, va participar a finals d’abril als Debats de l’Educació, un fòrum organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya, en col·laboració amb el Macba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca