“Sovint som més exigents amb els infants que amb els adults”

Pau Rodríguez (El dari de l'educació)
Actualitzat el dia: 17/06/2015

Entrevistar Jordi Cots en la totalitat de la seva figura seria un atreviment absurd. 87 anys de voluntariosa dedicació a la protecció i reconeixement de la infància, a la renovació pedagògica a partir de l’escola Thau o de Rosa Sensat, associació de mestres que va contribuir a fundar fa mig segle, entre moltes altres iniciatives, no caben en una conversa d’una hora escassa. Així que, com a punt de partida, agafem el llibre que acaba de publicar, La Convenció de les Nacions Unides sobre els drets dels infants. Guia breu (editorial Rosa Sensat), que dissecciona la història d’una declaració que, al seu parer, hauria de servir de “manual de butxaca” per a tots els mestres. La conversa arrenca doncs al voltant dels drets dels infants, no en va ell va ser-ne el primer defensor a Catalunya, però si les digressions ens condueixen a parlar de la vocació docent o el paper de les famílies en l’educació, doncs benvingudes siguin, perquè Cots constitueix una figura -advocat, pedagog, mestre, poeta- profunda i polièdrica, reflex d’una generació de mestres marcats per un humanisme i un compromís insubornables, i als quals, sempre que es pugui, cal senzillament escoltar.

La Declaració de Ginebra sobre els Drets l’Infant, de 1924, fa quasi 100 anys, ja estableix que “l’infant que té fam ha de ser alimentat, l’infant malalt ha de ser curat…”. Es compliran mai, aquests preceptes?

Què més voldríem… En els països del nostre entorn moltes de les necessitats que es plantegen estan resoltes -ara amb la crisi, relativament-, però a nivell mundial és evident que no. Ni crec que s’arribin a resoldre mai. És una de les grans injustícies. La infància és la primera víctima de les injustícies.

En el llibre que acaba de publicar vostè lamenta que la Convenció dels Drets de l’Infant, de la qual es compleixen 25 anys, no és prou coneguda. Per què?

En part perquè és un text jurídic, i els ciutadans no es miren les lleis. Però la Convenció pot ser una gran eina pedagògica, perquè dóna una visió general de la infància: no només protegeix els seus drets, sinó que ens diu quines són les necessitats de l’infant, i això és molt pedagògic. La Convenció contempla els drets socials -habitatge, alimentació, educació, salut- però també els civils, que atenen la formació de les persones, el que cal atendre en els infants. Tots els professionals haurien de tenir la Convenció com a manual de butxaca.

Dels que queden recollits, quin és el dret que estem més lluny de garantir?

El dret dels infants a ser escoltats. Podríem anomenar certes necessitats materials que estan en retrocés, però en conjunt el que no hem sabut fer socialment és escoltar l’infant.

Per què ens costa deixar participar els infants?

Per una barreja d’ignorància, por i indiferència. Molts pares i mestres pensen que els atenen bé, però no sempre és així. En general no sabem dialogar amb la infància. Hi ha gent que no sap tenir-hi una conversa, és una falta de diàleg real. Sembla que només els sabem preguntar ‘com te dius’, ‘a quina escola vas’ i ‘què vols ser quan siguis gran’… O sembla que no puguem estar un al costat de l’altre sense dir-nos res. Falta naturalitat en la relació dels adults amb la infància. També hi ha el temor per part d’alguns de fer-los massa cas.

Per què? Perquè són immadurs?

A mi aquesta paraula no m’agrada gens. L’infant a cada etapa és el que ha de ser. Sovint fem servir el tòpic de que la infància és el nostre futur. Mentida! L’infant val en el moment que viu. És el present absolut, i és ara, en el present, quan ha de tenir drets, i no quan compleixi els 18 anys, perquè si no la Convenció no hauria servit per res. Aquesta idea era molt present en la figura de Janusz Korczak. Ell és el gran model, perquè reunia la condició de gran pedagog amb la del defensor dels drets dels infants. [Jordi Cots ha estat un gran valedor a Catalunya de la figura d’aquest pedagog polac, precursor a nivell mundial dels drets dels infants]

La seva és una història amb un final terrible.

Dirigia un orfenat amb 200 nens jueus, a Varsòvia. L’any 42 els nazis van crear el guetto i es van endur els nens al camp de Treblinka. A Korczak li van donar l’opció de quedar-se, però ell va optar per marxar amb els nens. Els van matar a tots.

Els infants són els que més pateixen en situacions de conflicte?

A vegades viuen amb gran inconsciència situacions molt tràgiques. Els veus jugar tranquilament en camps de concentració. No són conscients de ser víctimes, però tanmateix, potser sense saber-ho, són els que més pateixen. Ho deia Englantyne Jebb [fundadora de Save The Children]: Els infants que no estan atesos en les seves necessitats frenen el seu creixement d’una manera que no podran recuperar mai més. Això ens ha de servir per reflexionar també en l’actualitat.

Com es pot fer aflorar el dret a ser escoltats dels infants?

Tots ho hem de promoure, però sobretot hi ha dos col·lectius condemnats a entendre’s: l’escola i la família. Són el punt de partida per fer complir aquest dret, que després es pot traspassar a tots els cossos, des dels responsables de l’ordre públic fins als tribunals. I, en última instància, la gent del carrer, que mai s’ha acabat de creure que els infants són de tots.

En una entrevista, Jaume Funes ens deia que l’infant és de qui se’l troba.

Molt bé! És aquesta idea, sí. La societat no acaba de fer-se seva la infància amb la qual conviu. La gent, sigui quina sigui la seva formació, hauria de conèixer el text de la Convenció per tenir en compte les necessitats dels infants que han de ser protegides. I amb això no vol dir deixar que l’infant faci el que vulgui o que el protegim excessivament. Perquè sovint quan sobreprotegim els infants és per mala consciència. Repeteixo: ens falta naturalitat en la relació amb el món de l’infant.

Un altre punt que sobtra de la Convenció: el dret a una educació gratuïta i obligatòria. Tampoc l’acabem de garantir.

I em fa por que no ho fem mai, tampoc. Hi ha massa diferències entre les escoles creades per classes altes i la resta, i no solament amb l’educació reglada, sinó amb el consum d’activitats extraescolars intel·ligents. Hi ha una diferència de classes referida a aquesta formació complementària.

Moltes famílies no es poden permetre que els seus fills facin esport, per exemple. 

O les colònies! Són activitats molt educatives quant a formació de la persona. És un factor de desigualtat molt important. Quan jo era al Síndic no es donava tant; ara, molt més.

Vostè va ser, en efecte, el primer defensor dels drets de l’infant a Catalunya, figura adjunta al Síndic de Greuges creada el 1997. Com ho valora?

Va ser una experiència extraordinària. Hi vaig ser 7 anys que em van permetre conèixer la realitat de la infància a través de les queixes.

Recorda la primera queixa?

No, però alguna de bona sí. Uns infants de Sant Feliu de Llobregat van presentar una queixa no gaire dramàtica, però que denotava la seva consciència de tenir drets. Es queixaven senzillament de no poder pujar sols als ascensors fins a tenir certa edat, que ells jutjaven que era massa alta. Tenien uns 10 anys. Però el que fa destacable la queixa és que deien que actuaven en nom de tots els infants de la seva edat. Ens va sorprendre molt. Perquè en general en un 85% dels casos et venien els pares i mares, i després mestres i assistents socials conscienciats.

Entrevista a Jordi Cots (Foto: ENRIC CATALÀ)

Entrevista a Jordi Cots (Foto: ENRIC CATALÀ)

Quina és la importància de la figura del defensor?

Fa aflorar les necessitats de la infància, que és primer pas per satisfer-les. I poc a poc s’ha anat procurant que els infants s’hi dirigeixin directament.

Aquest any se celebra el cinquantè aniversari de Rosa Sensat, entitat que vostè va fundar juntament amb sis docents més. Com en recorda els inicis?

Volíem fer cursos de formació del professorat, era la nostra principal preocupació en aquell moment. Jo havia conegut la Marta Mata en el projecte frustrat de la Institució Cultural del CIC. Llavors jo estava a punt de començar l’escola Thau, de la qual vaig ser director durant set anys. Però va ser l’Enric Lluch, home molt informat però que sempre enraonava discret, qui va suggerir la idea de recuperar les escoles d’estiu impulsades durant la República, que jo personalment desconeixia. Llavors vam pensar en organitzar simultàniament els cursos de formació a l’hivern i a l’estiu, per contrarestar una formació de mestres de l’època, que era molt sòrdida.

Quin és el principal llegat que deixa, per ara, Rosa Sensat?

Sempre ha lluitat per una bona escola, defensant la pública però sense menystenir la resta. Sobretot, ha estat atenta a les necessitats constants dels infants i, per tant, de la formació dels mestres que se’n cuiden. A més, ha portat a casa nostra personalitats importants, com per exemple el pedagog Philippe Meirieu.

Maria Teresa Codina, també en una entrevista recent, destacava el paper de Rosa Sensat com a cobertura formativa per tota la sèrie d’escoles que, com el Thau o el Talitha, van renovar l’educació al marge del sistema franquista.

Sí. Si repasséssim la titulació dels educadors d’aquelles escoles trobaríem que molts d’ells no eren mestres sinó llicenciats en filososfia, llengües clàssiques, ciències. Jo mateix era advocat. I en canvi ens dedicàvem al parvulari i la primària, etapes menystingudes a l’època franquista. Tots actuàvem amb gran intuïció i ens havíem format de manera autodidacta, ens guiava un instint pedagògic que donava un aire de llibertat a les escoles. I sobretot, ens unia la vocació. S’ha de tenir vocació per fer de mestre.

Parlava de la diferència de procedències acadèmiques dels mestres. Els unia també la profunditat humanística?  

Sí, i la vessàvem en la vida del centre.

Pilar Benejam ens transmetia fa uns mesos la seva preocupació perquè els docents s’interessin per aprofundir el seu bagatge cultural.

Té tota la raó. Les inquietuds humanístiques et donen una visió del món, que els has de transmetre als infants, encara que sigui de manera no explícita. Igual que els valors. Això procuràvem en aquestes escoles, i estic segur que ara també. A més de la preocupació per conèixer l’infant real, individualment. Això en l’ambient escolar costa, però intentàvem fer-ho, per exemple, a partir d’excursions, moments en què els infants se senten més desimbolts.

Tot i així, conèixer els infants tenint-ne 25 a cada classe…

Sí… És necessària la vocació i l’instint, aquella traça que retrata el mestre, la de dominar amb tranquil·litat la classe, de tal manera que cada nen es pensa que el mestre només pensa en ell. I així percebre els petits detalls que constitueixen la personalitat de cadascun d’ells. Hi ha d’haver, per fer de mestre, la complaença de conviure amb l’infant.

Per acabar, si li sembla citaré alguns dels drets de l’infant de Korczak i me’ls comenta. El primer: L’infant té dret a una mentida, una equivocació, un furt ocasionals.

I ell afegia: igual que els adults. O és que no els ho perdonem, a ells? Sovint som més exigents amb els infants que amb nosaltres mateixos.

El segon: L’infant té dret a ser pres seriosament.

A vegades se sol parlar amb infant dient-li massa beneiteries. Amb paraules infantilitzades. No cal posar cares series, però evitem infantilitzar la infància, siguem naturals.

El propi adjectiu infantil se sol emprar per dir que una actitud no és seriosa.

Un moviment americà a favor infància va posar com a un dels seus principis evitar la infantilització. Sembla un joc de paraules, però no ho és. El to de veu, les paraules que fem servir… No és el babu, no, és l’avi.

Tres: L’infant té dret a que hom li respecti la seva tristesa.

Passa molt que els mestres, que som paternalistes, tenim ganes d’animar ràpidament un infant que està trist. Potser no cal! Ja ho farem, però d’entrada deixem-li dret a la intimitat, sempre estant atents, però sense intervenir massa. La de Korczak és una declaració molt refinada.

Quarta, l’últim punt de la declaració, i el més xocant: L’infant té dret a morir prematurament.

Se n’ha parlat molt, d’aquest. Korczak valorava, com hem dit, el present de l’infant, per petit que fos, inclús acabat de néixer. Amb aquesta exageració, pròpia d’ell, deia que si un infant mor prematurament hem de pensar que ha mort una persona. Quan jo feia d’advocat vaig tenir una consulta que il·lustra perfectament aquest dret. Va venir un pare que se li havia mort un fill just acabat de nèixer. Llavors el codi civil deia que no era considerada persona si el nadó no havia viscut 24 hores. Això ha canviat per raó de la Convenció. Aquell nen, mort a les seves mans pràcticament, era una persona. I ell volia posar judici perquè no l’havien volgut inscriure al registre civil com a tal. Amb aquesta frase, Korczak fa una valoració extrema del dret de l’infant a ser considerat com a persona.

Jordi Cots, a casa seva / ENRIC CATALÀ

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca