Temps de matrícula, temps d’equitat?

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 27/04/2016

Equitat, paraula somiada. En els darrers anys el fet d’haver de triar escola s’ha convertit en un autèntic maldecap per a moltes famílies. ¿En un país privilegiat com el nostre, on tenim la sort de gaudir de la plena escolarització de tots els infants, el període de matriculació ha d’esdevenir tan inquietant? Quins són els motius que generen aquest neguit?

Sovint es diu que l’escola és el reflex de la societat. Tenim una societat justa? Respondre aquesta pregunta fa certa por. Però evitar-la ens condemna al mite de la caverna. Com a adults tenim l’obligació de no defugir de les preguntes incòmodes i hem de dur les situacions que creiem esbiaixades a la primera línia del debat1.

 El que es cou al voltant del procés de matriculació n’és un exemple d’aquestes situacions. No per les trapelleries infantils d’alguns directors i directores per aconseguir un tipus d’alumnat o bé un altre. No per moure les línies d’adjudicació dels barris segons interessos X de sectors Y. No per intentar justificar, davant de les famílies, que la segregació per nivells a les aules és una bona solució per respondre a les necessitats dels seus fills. No per bloquejar i repartir quatre minses places de NEE entre centres. No per canviar el padró dels nostres fills per tal de tenir accés a l’escola X fora del barri Y. No per inventar-nos intoleràncies alimentàries dels fills per aconseguir més puntuació a l’hora d’escollir escola. No per forçar el desmantellament de petites escoles per disposar de desplaçament i menjador gratuït. Arribar a formular aquests supòsits, que alguns porten a la motxilla, ja és un problema per se.

Estem en mans d’una manera de fer, sense fer, que va molt més enllà d’aquestes afirmacions. Com sempre diem, el primer que ha de fer qualsevol sistema ideològic que vulgui triomfar és diluir el problema perquè després ningú en pugui trobar la solució2.

Com acaba el conte que no acaba? Amb la projecció de macrocentres que desvirtuen professorat, alumnat i famílies? Amb barracons en noves urbanitzacions on ningú havia previst el seu creixement? Amb nyaps de qualificacions i desqualificacions de sòl per interessos que després desenvolupen barris i possibles escoles gueto? Amb la no priorització d’una societat igualitària per a la millora de tots i no només d’uns quants?  Amb hores i hores de reunions dels responsables de l’administració per repartir infants i joves, entre centres que no caldria repartir? Amb formar bons professionals davant de problemes impossibles de resoldre? Amb inventar mil mètodes pedagògics que justifiquin el que no caldria justificar? Amb les corredisses de matinada de les famílies per triar el centre A,B,C o D?

Davant d’aquests interrogants ens trobem amb un sistema que no prioritza l’educació en allò bàsic. Pressupostos3 i equitat. Mai hauria dit que acabaria donant voltes a aquest tema. Però estic fortament convençut que aquesta és l’equació més important que hem de resoldre. I no estic parlant de més diners per destinar a augmentar salaris o centres de disseny amb aules que giren segons surt el sol.

Entenc com a “prioritzar” acceptar el paper central de l’educació com a clau d’una societat moderna, que superi les falles d’injustícia del sistema. L’educació és l’única eina que permetrà augmentar la qualitat de vida dels ciutadans. Per cert, també estic arribant a la conclusió que no volem que sigui així. Per ambició, ideologia i classe social. Les polítiques financeres no han apostat fortament per l’escola, ni poden fer-ho en un sistema selectiu basat en el rendiment a curt termini que només serveixi per cobrir el sector laboral que ens porti a produir més per consumir més. La tensió que hem creat als centres és immensa i sembla ser que només té solució si ens diferenciem entre veïns. Just, entre escoles.

Qui pot fer front a tot plegat? El trencaclosques té tantes peces que supera la taula del diàleg i l’habilitat dels més destres directors i directores, inspectors i inspectores i en el cas de Catalunya diria que també supera al propi Departament d’Ensenyament. És un problema convertit en lobbie, amb el concert dels centres pel mig. Els actors abans esmentats intenten, amb bona voluntat i escassos recursos, encaixar les peces en costant moviment sota una pressió brutal, la de les famílies preocupades per l’educació dels seus fills i l’autoexigència del professorat en fer-ho cada cop millor.

El procés de matriculació n’és un exemple més que s’arrossega. Malgrat que segurament es poden presentar gràfics que demostrin que s’han reduït les queixes de les famílies o constatar que les trapelleries són anecdòtiques. Però en aquest cas intentem esbrinar què es cou en el subsòl que fa que cada any es repeteixi la mateixa pel·lícula i augmenti la trama. Intueixo que allò que es mou allà baix no es parla en els entorns formals, que la solució no vindrà només de les comissions de matriculació, ni del màrqueting educatiu dels centres, ni de les escoles més innovadores. La solució, si arriba, vindrà per crear un bon substrat de base que permeti aguantar qualsevol arbre davant l’amenaça de tempesta. I el millor substrat que tenim és l’equitat del sistema.

Focalitzar la solució només en canvis metodològics i centres de tipologia A, crec que és minimitzar el problema. Si tenim 4.621 centres amb 1.088.841 alumnes, quin percentatge esdevindran? A no ser que fent-ho d’aquesta manera vulguem tensionar les famílies que no puguin accedir a aquests centres i provocar l’obligatòria reacció de l’administració. Però… despertaran totes les famílies? Quin és el percentatge òptim que ha de despertar per canviar realment un sistema? Els canvis metodològics seran per a tots o només per a uns quants? Evidentment aquest escenari descrit és perfectament lícit, però cal treballar en paral·lel amb l’altre. La diferenciació entre els centres que no parteixen dels mateixos condicionants és significativament elevat. Aquesta no és una qüestió anecdòtica. La fi de l’interclassisme en l’educació pública i el triomf de l’individualisme és un escenari dissenyat i volgut per polítiques conservadores de tot arreu. La campana de Gauss és a prop de trencar-se i amb aquests condicionants difícilment es podrà fer una revolució que no ens porti a una major diferenciació entre els seus protagonistes. L’administració té l’obligació de redreçar aquesta anomalia.

Capítol a part mereix la separació per nivells que alguns centres de secundària encara fan a l’hora d’agrupar l’alumnat. Estratègia utilitzada en època de matriculació com a reclam per tranquil·litzar les famílies. Tots els estudis ens demostren que si volem una societat classista, separar per nivells és la millor opció. Tots els estudis ens demostren que si volem una societat justa separar per nivells és la pitjor opció. Ara que el DIEC ja deu incorporar l’expressió, la podem fer servir en aquest article, es tracta de “La puta i la Ramoneta de l’ensenyament”, i per desgràcia en el nostre sector també en conviuen unes quantes.

 La segregació per nivells dins de l’aula no condueix a l’èxit de l’alumnat segregat, sinó al fracàs. Però sí a l’èxit dels altres. Qui són els altres? O millor dit, quines famílies tenen els altres? Acceptar aquesta situació de preferència en centres públics és, si més no, denunciable. Passant de la desigualtat social del carrer a l’aula. Probablement l’escola esdevingui per algun d’aquests alumnes del grup de baix rendiment l’única oportunitat de conèixer companys del grup de rendiment elevat en una situació de normalitat. Companys diferents a ells, per entorn, costums i suposades habilitats clàssiques. No cal recordar l’escassa contribució de la jornada intensiva en aquest debat.

Per afrontar aquest neguit cal aprofundir en tres variables:

                1. Convivència de la triple xarxa escolar

               2. Complexa diversitat dels centres

               3. Injustificable pervivència de macrocentres

Del primer punt, per la seva importància4, en parlarem en un altre moment. Però crec cegament que el pes de l’escola concertada és la clau de volta dels afers d’equitat educativa.

En referència a la diversitat dels centres, existeixen mil metodologies per treballar-ho. De fet, tothom n’és expert a casa de l’altre. Però diria que com a professors portem malament el tema de la diversitat dins l’aula, per moltes variables que s’han repetit a tort i a dret. Per contraposició afrontem l’homogeneïtzació de l’aula com el camí més fàcil per “aprendre” alguna cosa, ja sigui mitjançant mètodes clàssics o innovadors. Però compte, també amb les “metodologies innovadores”, es parteix de l’homogeneïtzació de l’alumnat en allò més bàsic5. Aquest sempre ha estat el camí amb el qual ens sentim més còmodes a l’hora de fer classe. Per sortir de l’homogeneïtzació i caminar cap a la individualització de l’aprenentatge, a part de canviar moltes estratègies en la manera d’entendre l’aula, també cal canviar allò que com a professors no podem, ni ens pertoca decidir, que són els punts 1 i 3.

Què trobem en la diversitat de l’aula? Més debat, riquesa i tensions que ens situen en el llindar de la nostra harmonia personal. En tenim molts exemples cada dia, potser els més mediàtics serien en el sistema “d’amistat” de les xarxes socials. On es destinen vulgars grolleries als que no pensen com nosaltres, ensucrant als que diuen el que volem sentir. Ah, i no se’t passi pel cap canviar de parer! El mateix passa amb els seguidors dels partits polítics o entre els rivals dels equips de futbol, per exemple. Si sabem que aquests escenaris són un autèntic problema., en quin altre espai, que no sigui l’escola, es pot treballar millor el respecte a la diversitat? On es pot gaudir de manera més plaent de l’equitat i de la riquesa que comporta la diversitat? Quin interès hi ha en deixar passar aquesta oportunitat?

Ep! tampoc cal estirar-se els cabells. L’homogeneïtat no és només un tret exclusiu de les escoles. Empreses punteres com Google, Apple o a Silicon Valley també parteixen de l’homogeneïtzació dels equips per estimular la creativitat i augmentar ingressos, no ens enganyem. D’aquí la importància de comptar amb l’equitat dels centres.

De fet la tendència en cercar l’homogeneïtzació de l’escola no és nova. Abans, el sistema, amb les mateixes injustícies, s’aguantava perquè tots estàvem domesticats de la mateixa manera. Escola concertada i pública disposaven del mateix manual per tirar endavant la classe, en un sistema lent i homogeni. Simplificant molt, fins als anys 70 el debat se situava en el saber a partir d’allò vivencial o repetitiu. A partir dels anys 70 seguia el mateix debat però hi entrava la individualització en l’aprenentatge. Tot, sense sortir del quadre i sempre a nivell teòric. Famílies i alumnat responien tal i com s’esperava, amb uns mateixos referents culturals. Ja arribats als anys 90 la cosa canvia. S’entra en un ritme frenètic, allò de sempre entra en dubte, respecte, compromís i coneixements. Se sumen altres factors no controlats; augment de les ràtios d’aula, immigració, convivència de noves cultures, incursió dels entorns digitals, societat vigilada, projectada i denunciada les 24 hores, desinformació de la sobreinformació, etcètera. Només hi falta per acabar-ho d’amanir la política, aquesta no decepciona i va canviant el currículum cada quatre dies. Tot sumat, i, a cop d’anys, ha anat llimant i desorientant la professió i diluint els esforços.

En la darrera dècada, la cosa ja no va així, els propis, els de casa, som més complicats. Les situacions econòmiques i socials han agreujat les evidències als centres, tot va a la velocitat d’un clic. Als punts exposats cal sumar-hi debats permanents sobre diferents variables: mobiliari, espais, deures, agrupaments, eliminació de les assignatures, sortides, nombre de mestres per aula, tipus d’horari, metodologies, proves europees de rendiment, alumnat diagnosticat i per diagnosticar, seguretat, matrícula viva… Buf! Però l’ecosistema escola ja no pot absorbir-ho tot com abans i la diferenciació entre centres cada cop es fa més gran.

Anem pel darrer punt; els macrocentres com espais de supervivència de professorat, famílies i alumnat deshumanitzen els centres. Tot és tan gran, que podem arribar a justificar qualsevol cosa. Fins i tot allò que nosaltres mateixos no acceptaríem en un centre petit. Si us plau, en aquest tema fugim d’exemples personals o puntuals. Si creiem que aquest argument és fals, només hem d’ampliar el zoom i esbrinem quines problemàtiques hi trobem. Que esdevinguin centres acollidors és altament meritori i diu molt del seu professorat però no hauria de ser l’excusa. L’evidència de l’èxit dels entorns més petits, on tothom es coneix pel nom és aclaparadora. Per tant, si sabem que és un tema de recursos, intentem, si més no, posar-ho sempre damunt la taula dels debats.

En aquesta reflexió tots hi tenim responsabilitat. Encara que de fet només hem de tenir clar si volem una societat del coneixement6 o una societat diferenciada pel coneixement. Estic fortament convençut que poder fer front a aquestes variables reduiria, i molt, les situacions no volgudes. Per tant, variables que es decideixen fora dels centres i que fan perdre molt temps dins dels centres. Situacions de país, equitat i pressupost.

Es parla de girar l’escola de dalt a baix, però també s’han de sacsejar els organismes públics. Ells han estat escollits per canviar el sistema. Tenen la responsabilitat de cercar les mesures més justes i equitatives i nosaltres tenim el deure de treballar sota aquestes premisses.

Podem parlar hores i hores, fer teories i reteories, però sinó som capaços d’abordar aquests escenaris ens resultarà impossible fer el canvi que volem. A partir d’aquest personal argument només ens queda teixir el millor patchwork possible amb les agulles que tenim. Conscient de l’ingent esforç que fa el professorat dia a dia per fer riure, preguntar, generar dubtes, incitar i transformar l’espai en somnis. Per somiar i volar com diu un mural en les parets de l’institut de Llançà.



1 Aquesta situació porta dècades de debat.

2 Veure el post Els concerts de la vergonya.

4 Pot servir per emmarcar el tema el recull de premsa Tot sobre els concerts d’ensenyament.

5 No es parla de capacitats individuals, sinó d’igualtats socials, culturals, econòmiques, valors familiars. Siguin els que siguin, però homogenis.

Captura de pantalla 2016-04-29 a les 19.12.57

Et pot interessar:

.La compleja decisión de elegir escuela para los hijos

La classe mitjana i l’escola pública

. Ensenyament tanca per primera vegada més grups de concertada que de pública

. La caiguda demogràfica s’acarnissa amb l’escola concertada, que perd el 6% d’aules

. L’escola pública iguala per primera vegada en alumnes la concertada a Barcelona

L’0dissea de les famílies que no entren a l’escola que voldrien

No sé quina escola triar

.  El futur de l’educació pública

. Segregados en el aula

. Ensenyament iguala les condicions d’accés escolar dels fills únics

Una mesura que concilia o discrimina?

. Segregació escolar: igualtat o llibertat?

. Catalunya no separarà els alumnes de quart d’ESO segons les seves notes

. Educació 2030: El mesurament de la qualitat de l’educació inclusiva i equitativa i l’aprenentatge permanent per a tots

. Què uneix els amics? la importància del coneixement compartit

. El Síndic reclama més transparència en les preinscripcions escolars per detectar fraus

. Política educativa i pobresa

. Sobre el llibre blanc del pacte educatiu

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca