Vint-i-una o més preguntes a propòsit de l’escola Nova 21

Josep Maria Mora
Actualitzat el dia: 29/04/2016

Vagi per endavant la meva felicitació als agents canalitzadors d’aquest projecte i al reiterat encert de la Fundació Jaume Bofill en els seus plantejaments, propostes i debats que ens apropen any rere any a reflexionar i a comprometre’ns envers una educació de qualitat i per un futur que també hauria de ser millor per a tots i totes. Comparteixo, per tant, la taca d’oli de l’escenari que es vol dibuixar si compta amb la base docent. El fet de voler utilitzar el món de les empreses en aquesta transformació no hauria de suposar un problema. Tret, es clar, que aquestes en vulguin obtenir un rendiment a preu de saldo. En el cas de la banca aquesta hauria de ser com a mínim ètica, no? Ho bé es tracta d’un oxímoron?

Una declaració d’intencions que no evita que sempre que ensopego amb un nou plantejament el vulgui passar pel sedàs, per tal d’esbrinar si parlem de moda, d’un gol estètic, o bé, d’un argumentari injust maquillat de just. Com a bons creadors som especialistes en tots tres escenaris, i per tant, abans d’abocar-s’hi cal aprofundir en objectius, continguts i finalitats.

Aquí van les preguntes que em vénen al cap davant de qualsevol nou invent educatiu, i més, si parlem d’innovació i xarxa.

  1. Quants compendis, informes, llibres i revistes d’educació hi ha a Catalunya que publiquen constantment experiències innovadores de centres?
  2. Quants números treuen a l’any i quants articles surten a cada revista?
  3. Fa molt temps que existeixen aquestes publicacions?
  4. Majoritàriament qui publica en aquestes revistes?
  5. Quants entorns paral·lels d’intercanvi en línia trobem en forma de blocs i webs?
  6. Quantes entitats, fundacions, associacions, moviments de renovació pedagògica, escoles d’estiu, ICE es dediquen a impulsar i difondre experiències d’escola?
  7. Quin és el nombre de propostes educatives programades a l’any per part d’aquests actors?
  8. Quantes activitats de formació permanent programa el Departament  d’Ensenyament cada any en les modalitats de seminaris, tallers, assessoraments, cursos i grups de treball?
  9. Quantes FIC-XFIC s’han desenvolupat en poc temps?
  10. Quantes experiències publicades dins la plataforma ARC?
  11. Quantes experiències dins la Xarxa de CB?
  12. Quants diners abocats als plans estratègics de centre o programes de millora?
  13. Quants projectes d’Aprenentatge i Servei, i Plans Educatius d’Entorn engegats?
  14. Quantes experiències d’ABP i treball per projectes difoses?
  15. Quants models d’escoles Tàndem, magnet, charter, etc. s’han instaurat?
  16. Quants perfils a les xarxes socials recullen aquest neguit?
  17. Quantes investigacions, xerrades, debats i fòrums programats amb la mateixa finalitat?
  18. Quants professors participen en tot aquest engranatge?
  19. Quants professors i centres hi ha a Catalunya?
  20. Quina és la mitjana d’activitat per professor, centre i territori?
  21. ¿Per què no ens funcionen les iniciatives que tenim creades amb el mateix propòsit que l’Escola Nova 21?

Quants quants, no? A l’espera que algú tingui paciència per respondre aquests interrogants i el que hi ha al darrere, diria, en la meva modesta opinió, que la clau de volta principal, on s’haurien de dedicar molts esforços, plataformes i els invents que calgui inventar, és en aconseguir la total equitat del sistema educatiu. A partir d’aquesta premissa, crec que la resta d’interrogants serien molt més fàcils de resoldre. De fet, estic convençut que molts d’ells s’esvairien sense la intervenció del professorat o d’experts de despatx. Es podrien resoldre, entre altres llocs, al pati de l’escola, al carrer, places o espais públics si aquests tornessin a ser espais oberts, lliures i sense prohibicions. Espais d’aiguabarreig pels que vénen i pensen diferent a les nostres idees. Situar-nos en l’altre escenari que ara tenim dibuixat ens porta a la més profunda dependència del sistema. Dependència per part dels que més tenen, condemnats a pagar per accedir als entorns d’oci. I dependència dels que tenen poc, condemnats a no poder conviure amb els altres usuaris d’aquests espais, condemnats a no poder pagar per l’oci enllaunat.

Estem esdevenint la societat del ticket. Tiquet per anar a la piscina coberta, al club, gimnàs, classes de música, reforç, anglès, i… ara, tiquet per escollir escola? Per tant, reduint a la mínima expressió els entorns de relació interclasse i augmentant els de classe. El més surrealista de tot plegat és haver arribat a posar cadenat fins i tot al joc lliure en places i carrers.

Sincerament, crec que ens enganyem si afluixem en el concepte d’equitat, conscient que per alguns aquest és un tema molt cantellut. Serveix de poc dir que “ja hi estem treballant”. En aquest supòsit també necessitem evidències que ho demostrin. O es tracta només de demanar evidències a la innovació? Prèvia resposta a la pregunta, per quin motiu s’ha arribat a aquest escenari si fa uns anys l’equitat era un valor més assolit?

Els sistemes, centres i mètodes amb els quals ens emmirallem constantment tenen com a base l’homogeneïtat del seu alumnat en allò més bàsic1. Amb aquests supòsits, quin és el muntatge que no funciona? Personalment no em serveix la premissa que acabo d’exposar sobre l’homogeneïtat del sistema. Per tant, parteixo de la seva equitat com a pedra angular. Equitat que ens permetrà garantir la diversitat d’oportunitats amb tots els seus matisos i colors. Diria que llavors podríem alliberar moltes de les variables que fan esfumar hores de son i energia al professorat, avançant amb més condicions, ara sí, cap a l’escola que pregunta, innova i fa dubtar.

Admirables i necessaris són els centres que no resten en l’immobilisme, que no esperen que l’administració els hi resolgui tot, que tiren endavant, que comparteixen, que arrisquen. Però no n’hi ha prou, cal treballar en paral·lel amb l’administració amb la mateixa intensitat. Cadascú té les seves responsabilitats, i els que estem en l’administració en tenim unes altres per les quals també hem de rendir comptes.

Com a apassionat per la innovació he arribat a un punt que veig com “innovar per innovar”, sense consolidar, només serveix per fer llibres que es presenten davant de molta gent i els llegeixen molt poca. O bé, per decorar amb pòsters i certificats les parets de congressos i el despatx de casa. Si ens allunyem una mica de l’exemple que tots podem tenir al cap, el meritori fet de trobar escoles en entorns d’alta complexitat on professorat i alumnat fan meravelles amb projectes innovadors sobre qualsevol temàtica no ens allunya de l’anècdota davant la magnitud del tema. Per tant, innovar? Sí, mil vegades sí, però no a qualsevol preu, no com a excusa. L’espècie humana aviat ens cansem de tot i com a humans que som, mola més i queda més in, crear i crear que consolidar. Sovint he sentit dir “Jo ja ho he fet, ara que ho repeteixi un altre”. Error magistral de plantejament del qui ho diu i del qui ho dissenya. Els projectes han de néixer pensant en com es mantindran.

Si volem que avanci el coneixement hem de posar tothom a pensar. Deu mil infants de les escoles menys afavorides són deu mil idees. Mil infants de les escoles més afavorides són mil idees. Per què…tenim clar que tothom té les mateixes potencialitats, no? Personalment, em quedo amb el primer escenari. Per tant facilitem l’equitat per innovar en els resultats.

Per acabar, i per treure ferro al tema, dir que Catalunya és una potència mundial en disseny. Com a especialistes en titulars, logos i estètica no hem de perdre de vista la traçabilitat del contingut d’allò que tenim o creem. Per contra, ens passarem la vida de logo en logo. Vagi per endavant una nova etiqueta #Escoles100x100Equitatives ;-)


Et pot interessar:

. La innovació educativa contra les desigualtats:identificant objectius de la recerca

Escola Nova 21: Un petit pas publicitari per algunes escoles, un gran pas cap a la privatització de l’educació

. On és el Departament d’Ensenyament?

El programa d’innovació educativa d’Escola Nova 21 atreu quasi 500 centres

Tradició i progrés en educació (II): Escola Nova 21

. Innovar no és (necessàriament) millorar

Què té Escola Nova 21 que no tingui Rosa Sensat?

. Vull una escola nova (II)

. Vull una escola nova (I)

Els 7 malentesos de “l’Escola Nova 21″ (segons Philippe Meirieu)

. L’Escola Nova 21: unes preferents educatives

. Tradició i progrés en educació (I): Les grans corrents

. Calidad y equidad: un viejo debate que no puede ser caricaturizado

Educación: ¿Innovación o retorno?

Educació: més experiència viva

Nova escola per al segle 21?

.  Escola nova 21

. ¿Está preparado el Magisterio para formar a los profesores del futuro?

. Innovació escolar, centres innovadors i escola pública

. El “lobby” de l’escola innovadora reclama canvis en el sistema d’exàmens

. Aulas de acogida para ricos

. El doble repte d’innovar en escoles d’entorns desafavorits

Les omissions de la innovació educativa: on queden les desigualtats?

. Las peticiones de plaza desbordan a las escuelas innovadoras

. Cae la demanda de plazas de P3 en Barcelona y la escuela pública gana terreno

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Hemeroteca